“Crideu: «Espanya, Espanya!»"
La ministra de Defensa del govern espanyol, Margarita Robles, ha tingut una pensada per alleugerir la més que dramàtica situació de les persones (ciutadans afganesos, la majoria, i d'altres nacionalitats) que s'amunteguen a l'aeroport de Kabul amb el propòsit de ser evacuats de l'Afganistan. Aquells que no disposin de salconduit però que vulguin arribar a la base militar de Torrejón de Ardoz, erigida en punt d'arribada i distribució de refugiats, el que han de fer és mirar de fer-se notar dins la multitud (en molts de casos, com subratlla la mateixa ministra, parlem de famílies amb infants que es mouen entre tirotejos, allaus humanes i privacions i calamitats de tot tipus) cridant “Espanya, Espanya!” Agitar una bandereta rojigualda, o senzillament algun pedaç vermell (“algo rojo”), cal suposar que en homenatge a la selecció espanyola de futbol, també són mètodes recomanats per la ministra per tal de facilitar l'evacuació. Les seves recomanacions van ser corroborades pel Jemad (inicials, en castellà, de “Jefe del Estado Mayor de la Defensa”), Teodoro E. López Calderón, que va venir a dir que aquest tipus d'efusions ajudarien la tasca dels soldats desplegats en l'operatiu. En el moment d'escriure aquestes ratlles, un altre ministre (el d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá) tenia confirmades 566 persones arribades de l'aeroport de Kabul, més de 200 de les quals, infants. Per a aquest dilluns, s'esperava l'arribada de dues aeronaus A400, amb 260 refugiats més.
Robles subratlla, i demana, que les persones que demanen asil cridin “Espanya, Espanya!”, però reconeix que l'assistència espanyola a l'evacuació de refugiats afganesos es mantindrà únicament mentre els EUA mantinguin la seva protecció sobre l'aeroport de Kabul. L'actuació espanyola, per tant, és subsidiària, però l'intent de magnificar-la per treure'n una imatge favorable, de govern preocupat per la cooperació i la solidaritat internacionals, contrasta amb altres imatges que el mateix govern ofereix simultàniament. Per exemple, la de la devolució massiva de menors al Marroc, per afavorir les sempre fangoses relacions amb el règim autoritari de Mohamed VI (al cap i a la fi, Espanya és el país que millor representa els interessos de les monarquies corruptes, començant per la pròpia). Per exemple, la xifra inquietant que només un 5% de les peticions d'asil que rep Espanya obtenen una resposta favorable, i que per tant només un de cada vint sol·licitants arriba a obtenir l'estatut de refugiat. O per exemple, també, els 630 migrants del vaixell Aquarius (que fugien de Líbia, on patien situacions i tractes degradants), a qui l'aleshores flamant govern de Pedro Sánchez va permetre desembarcar a València, el maig de 2018: tres anys després, només alguns han estat acceptats com a refugiats, però d'altres encara esperen resposta a la seva sol·licitud, i encara d'altres han rebut una resposta negativa. Els que intenten passar per Ceuta i els que arriben en pastera, que ho facin amb una bandereta i cridant “Espanya, Espanya!”
