Cridar els Reis
Amb els anys que fa que visc a Badalona –que són molts– cap badaloní ha sabut explicar-me l’origen d’una tradició que, segons tinc entès, només mantenim viva en aquesta ciutat. És, doncs, una tradició exclusiva i preciosa, i que ha aconseguit mantenir-se per una senzilla i esplèndida raó: cada badaloní que la viu essent un infant, vol que els seus fills o nebots o nets la visquin quan són petits.
Es tracta de “cridar els Reis”. Les famílies badalonines, un cop han rebut els Reis a la platja i han vist passar la cavalcada, van a casa (pot ser a casa els avis o a casa d’uns amics) a cridar els Reis. Alguns en diuen “a cagar els Reis”, per una confusió, no sé si raonada o no, amb la tradició estesa a tot Catalunya de “cagar el tió”.
Un cop a la casa, i quan tots els nens han encès els seus fanalets (sembla que abans en deien “bombes”, però crec que aquesta terminologia sí que s’està perdent), s’apaguen els llums i el passadís o el pati o el menjador de la casa queda totalment a les fosques.
Els nens es posen a cantar la cançó tradicional: "Els Reis venen, venen de la muntanya, porten joguines per a la canalla; els Reis venen, venen de l’Orient, no porten res per als nens dolents!”, i immediatament comencen a caure del sostre caramels, fruits secs, monedes de xocolata i tota mena de llaminadures. La pluja de llepolies fa un cert estrèpit en xocar els caramels amb el terra, i els més petits viuen el moment amb una barreja fascinant d’emoció i por.
Llavors s’obren els llums i la canalla recull les llaminadures, que guarden en bosses que duen a les mans. Quan es fa l’última cantada, els adults donen permís per revisar bé tota la casa i sovint apareixen els caramels més sofisticats i delicats rere les portes o amagats en algun racó.
Des de fa ja alguns anys, en un carrer de Baix a Mar, el carrer del Carme, els veïns fan una crida als Reis multitudinària. És una imatge fantàstica, però, personalment, crec que si les llaminadures cauen del cel i no travessant un sostre on no s’hi veuen esquerdes ni forats es perd una part de la màgia.
En qualsevol cas, estem davant d’una tradició que no saben d’on ve però que es manté amb tota la vitalitat. No necessita subvencions ni promoció de cap mena. Simplement, com deia en començar: ningú que l’hagi viscuda vol que els seus infants s’ho perdin.
En una ciutat gran, que ha rebut –i continua rebent– onades migratòries d’arreu del món, una ciutat que malda per mantenir la seva personalitat sempre amenaçada per la proximitat de la gran Barcelona, les famílies –si més no a les cases del nucli antic– s’entesten a repetir aquest ritual any rere any.
Ara que les festes nadalenques semblen una gimcana de tradicions, entre les pròpies i les incorporades –el Pare Noel, l’arbre de Nadal, el tió, els Reis–; ara que els infants acaben atabalats amb un excés de regals i d’emocions; desitjo de tot cor que aquesta tradició local i modesta, la de cridar els Reis, pervisqui molts anys i que moltes generacions de badalonins puguin sentir a les fosques la pluja de llaminadures al passadís de casa.
