Creure’s el que diuen de nosaltres
Arran de la recent trobada del ministre espanyol Félix Bolaños amb la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, el primer va fer diverses declaracions repetint una idea que és mot d’ordre de l’actual govern espanyol. La consigna, repetida ad nauseam, diu que abans de l’arribada de Pedro Sánchez la societat catalana estava greument dividida a causa del procés independentista. Els termes exactes que ha emprat Bolaños a El Periódico han estat aquests: “Había una situación de tensión insoportable en Cataluña, y hoy estamos superándola gracias al diálogo”. I ho ha il·lustrat amb les dades d’una enquesta segons la qual el 2018 un 40 per cent dels catalans havien deixat de parlar de política amb amics i familiars, mentre que ara, deia, altres enquestes suggeririen que ja som la “comunitat” amb menys polarització partidista.
ESCRIVIA Paul Valéry que el gran triomf de l’adversari és fer creure el que diu de nosaltres. I aquest és el principal objectiu de l’actual govern espanyol amb la seva famosa “agenda del reencuentro ”, que sempre acaba posant l’accent en el retrobament entre catalans més que no pas amb Espanya mateix. És una manera intel·ligent de desdibuixar l’“A por ellos ” del 2017 i de projectar-lo entre nosaltres. Un enfrontament intern, d’altra banda, que l’Estat va fomentar amb tota mena de recursos: des d’impulsar Ciutadans –la desaparició dels quals sí que ajudarà a despolaritzar-nos!– fins a la invenció d’informes policials per alimentar desconfiances internes, passant per proferir amenaces que incloïen la hipotètica expulsió de la Unió Europea, l’anunci de greus penúries econòmiques i fins i tot suggerir que es demanarien passaports als catalans per visitar la família a Espanya. És allò de l’autocompliment de profecia: presentar-nos dividits fins que ens dividim.
TANMATEIX, qui cregui que aquesta estratègia d’encendre la divisió interna del país s’ha acabat, va molt errat. És cert que, finalment, han aconseguit desmobilitzar-nos, no sabem si de manera transitòria o definitiva. Però, en tot cas, la diferència és que, molt astutament, l’obstinació de l’Estat ara ja no es focalitza tant en la confrontació entre sobiranistes i unionistes com entre independentistes. Hem entrat en una nova etapa en què se saben crear les condicions per provocar una desconfiança total entre ERC i Junts –amb la seva col·laboració entusiasta, val a dir-ho–, i on es deixa indemne la CUP, amb no menys astúcia. És una manera encara més subtil de desarmar l’adversari que no pas la d’enfrontar-s’hi obertament. Per entendre’ns: la taula de diàleg és, en el fons, el ring de boxa preparat pel govern del PSOE per fer que Junts i ERC s’estovin, cosa que fins ara n’és l’únic mèrit. No sé d’on treu Félix Bolaños el suposat baix nivell de polarització, però és obvi que no es refereix a la que existeix entre els dos partits independentistes.
EL QUE ARA es descobreix de les velles i matusseres però eficaces tècniques per combatre l’independentisme, és a dir, les de la policia, la judicatura i els mitjans patriòtics, mostra com treballava l’Estat fa una dotzena d’anys. Però tinc el convenciment que aquestes tècniques es queden curtes davant de l’existència de nous instruments més subtils per desmobilitzar, desmoralitzar i estabornir l’independentisme. No és que s’hagin abandonat les velles formes, sinó que n’han aparegut de més maquiavèl·liques. Ja no els calen Villarejos: n’hi ha prou amb les xarxes socials per enfonsar reputacions, exacerbar confrontacions malparlant els uns dels altres i renovar les formes clàssiques de fer córrer falsos rumors, ara dits fake news.
EL COMBAT amb l’Estat per la independència es lliura amb forces profundament desiguals. I si durant la dècada 2007-2017 es va agafar l’Estat desprevingut, ara sap actuar amb una intel·ligència que no tenien les velles clavegueres. Ara, les clavegueres circulen per internet.
