Complint els presagis més funestos, l’any ha començat apocalíptic. Amb Donald Trump amenaçant amb enviar l’exèrcit per controlar Groenlàndia i el canal de Panamà. Això amb el pretext de la seguretat econòmica i estratègica (quina casualitat que sempre la seguretat dels mateixos depengui de la inseguretat de la resta), i dies després d’amenaçar (quina desgràcia mundial que aquest senyor amenaci algú cada vegada que obre la boca) amb crear “un infern a l’Orient Mitjà” si Hamàs no allibera els ostatges. Com si Gaza no visqués ja en un infern. Los Angeles, la ciutat dels somnis, viu el seu infern particular. Un malson entre somnis, i perdoneu-me el comentari fàcil, però els incendis que cremen incessants a la ciutat són realment la contraposició al que aquesta ciutat representa. I, ens agradi més o menys, bona part de la nostra cultura és la que s’ha generat i es genera en aquesta Califòrnia ara devastada pel foc. Ho veiem en la distància, però també en tots els llocs comuns que simbolitza. Impressiona moltíssim. Se’ns crema el nostre propi imaginari.
Aquí encara tenim, i tindrem durant molt de temps, la imatge de la València ofegada, amb les cases destrossades, els carrers enfangats i el dol profund per tantes morts, amb el president incompetent assegut a la seva cadira, com si res, i el rei d’Espanya destacant el dia de Reis com “la tragèdia ha tornat a posar de manifest el valor de les forces armades i els cossos de seguretat com a element essencial de l’acció de l’Estat”, i jo pensant, doncs que bé que hi hagi tragèdies perquè l’exèrcit serveixi per a alguna cosa, encara que en la tragèdia del franquisme l’exèrcit també va ser “l’element essencial de l’acció de l’Estat”. No vull pensar en els actes dels 50 anys de la mort del dictador perquè les llàgrimes que veurem seran d’enyor i aquesta afecció pel passat em genera, entre d’altres, una reacció cutània.
A Los Angeles cremen els barris de luxe. Moltes estrelles de Hollywood veuen com les seves propietats milionàries han quedat convertides en cendra, com s’ha cremat el valor d’un lloc, ara convertit en pols i negror. És com una pel·lícula, mai més ben dit. Però ara són uns personatges més d’aquesta història que afecta una ciutat sencera i tots els seus habitants. Ells tenien els millors turons, les millors vistes, les mansions més envejades. El foc, com l’aigua, el vent o la neu, no discrimina ningú pel seu estatus. Les cases més riques i les més pobres les omplim de records. Quan una persona perd casa seva perd tots els records, i això, emocionalment, tampoc no ens diferencia. Les llàgrimes pel sentiment de pèrdua són igualment salades, amb independència dels dòlars que tinguis al compte corrent. Però aquest compte corrent sí que fa la diferència. Perquè quan ho perds tot, encara que siguin els records més preuats, i saps que pots recomençar, és molt diferent de quan realment has perdut tot el que tenies i recomençar se’t fa un abisme. La devastació del paisatge és comuna, però cadascú, després, viu la seva pròpia devastació. Ara mateix, veure aquesta geografia cremada és tristíssim per a tothom. Menys per a Donald Trump i Elon Musk, suposo, que ja deuen pensar com treure’n diners, culpar el foc de ser foc enemic i amenaçar amb algun altre infern quan l’infern literal el tenen a casa. Però com que les estrelles són demòcrates...
L’any ha començat cremant. No sembla que entrem en el període més plàcid de la història. I ara, ni tan sols Hollywood ens el podrà endolcir. Som-hi.
