A l'ARA hi havia un reportatge sobre el cleanfulness, que ve a ser una mena de “netejar la casa trobant-ho bé”. Hi llegíem que “durant el confinament per la pandèmia, van ser molts i moltes els que van descobrir que passar una estona posant ordre a un armari o planxant, si es fa amb tranquil·litat i posant-hi atenció, pot arribar a regalar una estona d’intimitat i concentració”. Explicava que és una manera d’agrair "a la casa" el que et dona. No hi puc estar més d’acord. D’alguna manera és allò dels monjos: Ora et labora. A les cases, les piques solen tenir una finestra al davant, perquè així, mentre hom frega els plats, deixa volar la imaginació. A mi m’agrada més escombrar (casa meva) que fer una factura (d’una feina meva), per exemple. I no cal dir que apilar llenya o cavar em semblen tasques molt més atractives que moltes de les remunerades que hi ha pel món. Acostumo a dir als de casa (no tenim senyora de fer feines) per incentivar-los que canviar els llençols i fregar gasta més calories que fer pàdel. El problema de la neteja de la casa sempre és el mateix i és, sobretot, però no únicament, entre adults i menors. El menor té una total tolerància a la brutícia i el desordre de la casa en general i de la gàbia per dormir en particular. La pols, els papers, els tàpers... Roba interior i mitjons odorants i gots i tasses que només pots extreure d’allà si tens un mecenes com Lord Carnarvon que et subvencioni l’excavació. Els que llencen llaunes i embolcalls a la muntanya són els mateixos que si agafen un pot de salsa de la nevera i els en cau al prestatge i regalima, no hi passen el drap. Aquesta és la cremada principal de l’adult que ha decidit fer cleanfulness. Es pregunta com pot ser que aquest paper, aquesta moneda d’euro que fa dos dies que és aquí terra, no l’hagin vist o si l’han vist els sigui igual. La casa se la sent seva el desgraciat que la paga...
