L’Idescat ha fet públic un estudi que projecta un creixement de la població catalana de mig milió d’habitants en els pròxims 9 anys (8,5 milions el 2034). Per descomptat, tot aquest increment seria atribuïble a la immigració, perquè segons el mateix estudi en aquest període el nombre de defuncions serà superior al de naixements. Excepte als que es prenen l’economia com un esport, en què l’important és incrementar fins al límit el PIB sense mesurar-ne les conseqüències, aquesta predicció resulta inquietant. La immigració no és un mal per se, però pot ser un mal si és la conseqüència d’un model econòmic basat en el turisme i en els seus sous baixos. Hem de poder parlar d’això sense caure en el maniqueisme ni els tòpics que tant agraden a la ultradreta.
Catalunya està en una situació social i econòmica complicada, i això no només és fruit dels seus propis errors i de la catastròfica aposta pel turisme de masses en detriment d’altres sectors d’alt valor afegit, sinó també de les seves limitacions en l’àmbit polític, i l’espoli cronificat dels seus recursos públics. La classe política catalana ha intentat corregir el rumb en les últimes dècades, primer amb l’intervencionisme en la política espanyola (a través de CiU i el PSC), i després amb el procés sobiranista. Totes dues apostes han fracassat, i la dependència política de Catalunya continua sent el principal escull per construir un model econòmic i de benestar plausible.
La caiguda en picat de la natalitat, combinada amb l’arribada massiva d’immigrants per cobrir la demanda d’ocupació en sectors com les cures o el turisme, han impedit un creixement harmònic, la cohesió social i la protecció del medi ambient. Hem afavorit que arribi gent de tot arreu per fer feines poc agraïdes sense poder-los oferir, a canvi, la cobertura social que necessiten i mereixen. El nostre estat del benestar està tensionat, el model educatiu és un fracàs sense pal·liatius i la llengua catalana, el principal factor d’identificació del nostre país, ha experimentat una reculada tan dramàtica com inevitable (no diré irreversible perquè no vull que se m’acusi de fatalista).
De Barcelona n’hem fet una ciutat aparador, la ciutat de la Copa Amèrica i el Mobile, ideal per als expats adinerats i per als lloguers de temporada, però inassumible per als barcelonins, que n'estan desertant de forma massiva a causa de l’avarícia dels rendistes i la impunitat amb què els fons inversors estan segrestant el mercat immobiliari. Aquest èxode podria tenir un sentit si es mantingués viu el somni noucentista de la Catalunya ciutat, el territori interconnectat per una xarxa d’infraestructures digna d’un país europeu. Però el servei de Rodalies de Renfe ens recorda cada dia –cada dia!– que en lloc de vertebrar Catalunya ens hem vist obligats a sufragar la connectivitat del Gran Madrid i la faraònica concepció de l’Espanya radial de gran velocitat. Tot això ha passat davant la impotència, per no dir la indiferència, de les elits catalanes, les mateixes que van aplaudir la repressió del sobiranisme.
Falten adjectius per definir la magnitud de la transformació que necessita Catalunya per ser un país viable, que cuidi els seus ciutadans –els vells i els nous–, que els permeti aspirar a un sou digne i un habitatge decent, que preservi el seu patrimoni cultural i ambiental, que animi els emprenedors i els creadors, que mantingui la seva identitat, etcètera. Continuar “creixent”, quan el creixement és cap avall, és un suïcidi col·lectiu. I renunciar a la política amb majúscules –és a dir, a la sobirania, en el grau que sigui– és un error que pagarem molt car.
