Creixement zero?

Des de la invenció del capitalisme industrial hi ha hagut una literatura futurista, avesada a predir les innovacions tecnològiques i la societat i l’economia del futur. Els seus primers autors, des de Jules Verne fins a Aldous Huxley, van fer servir la ciència-ficció per imaginar l’evolució de la humanitat. Després de la Segona Guerra Mundial, des d’Anthony Wiener fins a Jeremy Rifkin, aquella literatura va fer un tomb més fred i analític, sense deixar, però, de mantenir la seva divisió tradicional entre tecnooptimistes i pessimistes distòpics.

En els darrers anys la batalla entre aquestes dues posicions ha continuat oberta i amb la mateixa intensitat de sempre. L’any 2014 Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee van publicar The second machine age. Els dos professors del MIT hi fan una defensa aferrissada de la nova revolució tecnològica que ha de venir. La coneguda llei de Moore, que pronostica la multiplicació per dos del nombre de transistors per xip cada dos anys, durà, pronostiquen, a la robotització accelerada d’indústria i serveis i a l’aplicació de sistemes d’intel·ligència artificial des dels automòbils autopilotats fins a la medicina. Alhora, la generalització sistemàtica de connexions (de persones i objectes) a internet generarà un món sobreabundant en informació, cosa que reforçarà el procés de robotització i expandirà les oportunitats econòmiques d’individus i empreses. El resultat final serà un nou cicle de creixement com el que va produir-se a mitjans del segle XX, la fi del treball tradicional i la creació d’una societat al voltant de l’oci.

The rise and fall of American growth, publicat enguany per Robert J. Gordon, un macroeconomista de la Universitat de Northwestern, qüestiona frontalment l’optimisme de Brynjolfsson i McAfee. Gordon distingeix tres revolucions industrials. La primera va basar-se en la introducció de la màquina de vapor, la indústria tèxtil i el ferrocarril. La segona, que va començar cap a l’any 1870, va venir de la mà de cinc grans invencions: l’electricitat, el motor de combustió, la creació d’un sistema d’higiene urbana, les indústries química i farmacèutica i els mitjans de comunicació moderns (des del telèfon fins a la televisió). Aquestes invencions, que es van produir abans del 1940, van acabar de madurar i de desplegar-se des del període d’entreguerres fins a les primeres dècades de la Guerra Freda: l’aigua corrent, la llum elèctrica, les medicines, els aparells electrodomèstics i l’oci de masses es van estendre durant la vida dels nostres avis. L’impacte sobre la vida d’una persona mitjana va ser històricament insòlit i absolutament radical. La producció per persona es va multiplicar per deu en cent anys. L’esperança de vida va augmentar en més de trenta anys.

La Tercera Revolució Industrial, en marxa des de fa uns cinquanta anys, ha girat al voltant de la transformació de les tecnologies de la comunicació i la informació. Comparats amb la Segona Revolució Industrial, però, l’ordinador i internet són, segons Gordon, innovacions menors. La proporció de gent que camina amb un mòbil pel carrer ha crescut i continua creixent d’una manera indefectible. No obstant això, no hi ha ningú que estigui disposat a sacrificar l’aigua corrent a casa per tenir accés a Twitter. La prova del cotó fluix de l’impacte relativament secundari d’aquesta tercera fase del capitalisme és que ha generat una taxa de creixement molt menor que abans. Llevat d’un moment de gran activitat econòmica als noranta, que va coincidir amb l’aplicació de les noves tecnologies al sistema productiu, l’economia ha passat a créixer al voltant d’un 1 o 2 per cent -una fracció del que havia estat abans-. Res no fa preveure que aquesta nova “normalitat” canviï, precisament perquè les grans innovacions ja es van fer a principis i mitjans de segle XX i perquè només queden invencions marginals a fer, almenys durant els propers vint-i-cinc anys.

La política dels propers anys variarà fonamentalment depenent de quina de les dues escoles, l’optimista de Brynjolfsson i McAffee o la pessimista de Gordon, tingui raó. Si preval la primera, serem capaços de superar l’escenari de malestar, paràlisi i fins i tot declivi que s’ha anat imposant entre l’opinió pública de les economies més avançades. Si, en canvi, s’imposa la segona, ens veurem abocats a canviar com ens entenem a nosaltres mateixos. Fins ara, els Estats Units i Europa han celebrat i viscut la idea del creixement constant, la possibilitat de progressar cap a un món de recursos i possibilitats il·limitades. Un cop complert el gran salt tecnològic del segle XX, es clourà l’arc de la modernització i tornarem, això sí, molt més rics, al món de creixement zero que existia abans de la màquina de vapor. En aquest context d’estancament econòmic, el conflicte polític entre diferents estrats socials i, sobretot, entre generacions, s’aguditzarà. En tot cas, és pràcticament impossible predir quin dels dos escenaris s’imposarà, però, per aquesta mateixa raó, val la pena llegir els dos textos.