Creences silvestres i dreta extrema

Diu Yuval Noah Harari que l’Homo sapiens ha dominat els altres Homo i la resta d’éssers vius perquè pot cooperar en grans nombres gràcies a la seva capacitat única de creure en coses que només existeixen en la seva imaginació, com ara els déus o els drets humans. Les creences, enteses així, són eines de l’evolució humana. Una evolució que fa 70.000 anys va deixar de dependre de les mutacions genètiques i va esdevenir, bàsicament, cognitiva, cultural. Però és també evident que la mateixa creença que ha permès evolucionar pot impedir fer-ho quan és només una herència del passat. Un pensament humanista, tal com jo el concebo, creu que ens fem més humans a través de l’evolució cultural (i, per tant, canviant de creences), i que com a espècie tenim una brúixola genètica que ens orienta en aquest procés i ens empeny –entre sotracs, retrocessos i ensulsiades– a la humanització.

Però això, esclar, és també una creença. Altres creences –poc humanistes– veuen en la nostra espècie un càncer maligne sorgit de la natura, o diuen que a la cultura no la modela cap dotació genètica. L’entenen, només, com una construcció social. No crec que puguin negar, però, que les creences són un intent de contestar a preguntes que no sabem respondre però necessitem respondre; de donar sentit a una absència de sentit que se’ns faria invivible. I que no és possible ser humà sense creences. No ens humanitza, doncs, deixar-ne de tenir, sinó qüestionar-les i modificar-les. I això em fa escèptic amb l’escepticisme radical. Entre les teories científiques i els dogmes religiosos hi ha una terra de ningú on –si un pensament racional no la cultiva– hi creixen com plantes silvestres les creences. Hi creixen, sense tenir-ne control ni sovint consciència. D’una banda, són imprescindibles per donar sentit a la vida. De l’altra, no es té la capacitat de qüestionar-les ni de modificar-les. Així doncs, només queda defensar-les amb violència.

Partint d’aquest preàmbul intento contestar a preguntes inquietants que suscita l’auge de la dreta extrema. Per què tants perdedors socials s’apunten al model econòmic que els condemna a ser-ho? Per què el nacionalisme que més exigeix una sobirania radical abona un neoliberalisme que posa les nacions a mercè de les corporacions? Per què els partits de dreta extrema són de vegades tan votats també en barris molt pobres? Apunto algunes respostes. Les creences silvestres, les que no cultivem, neixen de les llavors que disseminen les creences més omnipresents i poderoses. Qui no pensa per ell mateix assumeix creences que de tan repetides ja li sembla que són evidències. La ignorància és reaccionària perquè és una suma de creences silvestres. Per tant, en lloc de fer-nos vergonya tenir creences, ens hauria d’alarmar creure que no en tenim. Si sentim que en tenim és perquè les hem cultivat i les podem canviar. Ningú que sap que té creences pot no dubtar-ne. Si les confonem amb veritats és que són silvestres. I la nostra incapacitat per qüestionar-les no ens deixarà créixer com a persones ni conviure com a ciutadans.