La credulitat del xenòfob

És entranyable veure de quina manera el xenòfob s’empassa tot el que li diuen per exorcitzar la seva por als estrangers. Ara li han anunciat que expulsaran quatre lladregots reincidents i amb això s’acabaran tots els seus problemes. El xenòfob, innocent, ha mossegat l’ham populista. L’escenificació que va fer Junts de la suposada gran victòria en matèria d’immigració ha fet creure a molta gent (ja són ganes de creure, ja) que realment hi haurà un abans i un després del pacte tan publicitat. "Ha vist quin gol els ha clavat el Puigdemont?", em preguntava un taxista l’altre dia minuts abans que jo li pagués la carrera amb els meus diners d’immigrant que no va pas rebutjar, tot i ser jo una d’aquestes impures dignes de ser posades sota la lupa d’un control social específic. Calla, va, calla, em vaig dir. No et posaràs ara a discutir amb aquest senyor. Però no me’n sé estar, perquè quan callo agafo contractures i el físio és molt car. “Si no fos per la immigració, Catalunya tindria dos milions d’habitants”, vaig dir jo, i va ser com obrir l’aixeta dels tòpics que va culminar amb no sé què sobre el Soros i el seu suposat objectiu de diluir les societats. 

Vistos fredament, els xenòfobs resulten entranyables per la seva ingenuïtat davant dels polítics. En l’exemple del suposat pacte de Junts amb el govern de l’Estat, no se sap absolutament res sobre el seu contingut però en l’imaginari d’un sector de l'opinió pública catalana ja ha quedat fixada la idea que a partir d’ara a Catalunya es podrà controlar la immigració. No tenim fronteres però podrem controlar-les, què té d’estrany això? L’expulsió de quatre carteristes serà la solució de tots els problemes: s’acabarà la inflació, baixaran els preus del lloguer, se salvarà el català, les infermeres deixaran la vaga, s’escurçaran les llistes d’espera, el nivell educatiu serà de Harvard, i, qui sap? potser també plourà i podrem lligar els gossos amb llonganisses. Poc que saben els qui s’han alegrat de la bona nova que Catalunya ja té moltes competències en immigració, que fins i tot hi ha un Pacte Nacional per a la Immigració. Tenint competències en educació, per exemple, es podria lluitar contra la segregació escolar. La política lingüística, no ho recorden els lepenistes nostrats, va ser passada per la tisora de les retallades pels mateixos que ara diuen estar molt amoïnats per la llengua, inclosos els cursos per a nouvinguts. Tampoc saben, els adeptes a la causa de l’exclusió, que els ajuntaments tenen el poder d’emetre informes tan importants per als immigrants com són el d’habitatge per fer el reagrupament i el d’arrelament social per obtenir permís de residència.

Però el xenòfob està content, i no seré jo qui li aigualeixi la festa per explicar-li que la seva manera de veure les coses és pur pensament màgic. Davant de la impotència de no poder assolir fites tan ambicioses com ara la independència de Catalunya, creu que recuperarà la trempera perseguint quatre morts de gana. En altres societats, més tribals, més salvatges, no tan evolucionades com aquesta Dinamarca del Sud, s’escollia algú, generalment una dona jove i verge, per ser sacrificat al foc purificador i apaivagar així la fúria dels déus. Buscar un boc expiatori ha estat sempre una manera de conjurar la por, la incertesa i la sensació de falta de control sobre el propi destí, el desassossec que provoca saber-se en mans dels elements. Així és exactament com funciona avui dia aquesta deriva que culpa els immigrants de tots els mals. Una deriva que pronunciada per Vox no dubtem a titllar de feixista, però que en boca de Junts ens sembla d’allò més raonable. No és cap novetat, cap sorpresa: tenen a mà eslògans d’Albiol, Anglada i Duran i Lleida que poden reciclar, com ara aquell "aquí no hi cabem tots" del 2008. Ara, que jo encara no sé qui sobra, aquí, si els immigrants o els racistes que miren de canalitzar les seves frustracions estigmatitzant un sector de la població que no es pot defensar perquè no té ni veu ni vot.