Una dona violada és una dona jutjada. Ho hem vist i ho veiem. Les reclamacions de presumpció d’innocència arriben ràpides i roents, gairebé tant com les acusacions cap a la víctima. Si decideix cobrar, “aquesta va per la pasta”; i si decideix no cobrar, “aquesta amaga alguna cosa”. Però el cert és que si renuncia a la part econòmica és perquè no planin més dubtes sobre la seva denúncia. Naturalment que creiem en la presumpció d’innocència. També creiem que les suspicàcies cap a les denúncies de les dones són injustes. ¿Estem d’acord que totes dues coses són compatibles? Tenim precedents històrics que avalen la poca credibilitat que s’ha donat a les dones i tenim encara unes dades que confirmen que les denúncies són molt més escasses que els delictes. A Catalunya es denuncia una agressió sexual cada 12 hores i és un dels fets delictius amb un nivell de denúncies més baix. Això vol dir que hi ha molts més casos sense denunciar que denunciats. Totes sabem per què. Si parles, et mato. Si crides, et mato. Si no et deixes violar, et mato. Si em deixes, et mato. Si refàs la teva vida, et mato. Com sabeu, no és exagerat. La violència masclista es va inaugurar aquest 2023 amb quatre dones assassinades en 24 hores a l’estat espanyol. La xifra augmentarà quan acabem l’any. Genera molta por i molta impotència. Per això no ens queda més remei que insistir que d’aquesta crueltat ens n’hem de sortir tots junts. ¿O és que no se’ns regira l’estómac a tots? ¿O és que no es veu que hi ha un patró malaurat que es repeteix?
La sorpresa de la reacció en el circ mediàtic és inexistent però igualment desoladora. La impunitat del poder es va corcant de mica en mica però l’empatia es reparteix de manera dramàticament desigual, com si les dades de les agressions sexuals no fossin exagerades i el còmput de denúncies falses, irrisori. Les dones són tradicionalment les escalfabraguetes i l’alcohol és, tradicionalment, l’atenuant per als homes. Si una dona ha begut més del compte és culpable de tot el que li pugui passar. Si un home ha begut més del compte no controlava els seus actes. Els meus amics homes, quan beuen, no violen. Perquè no tots els homes són iguals. I la majoria, òbviament, no són violadors. Encara que la majoria molt majoritària d’agressions sexuals tinguin com a agressors els homes. No es tracta que els innocents se sentin atacats sinó interpel·lats com a part d’una societat que necessita canvis urgents i referents nous. Hem pujat a pedestals persones que no aporten cap valor positiu però que tenen una capacitat adquisitiva desorbitada i uns altaveus extremadament poderosos. Fomentem el classisme i ens allunyem de reconèixer el mèrit que tenen totes aquelles persones que fan la vida senzilla i millor. Hem de modificar les nostres ambicions socials i valorar els discursos que no competeixen per una medalla.
Tenim un problema estructural que fa molts segles que dura. La dominació amb violència sexual és una marca execrable que expressa poder. Però també explica les mancances i les incapacitats de qui l’exerceix. La seducció pot prendre moltes formes, mai la barbàrie. I qui tingui els seus dubtes, que pregunti. És molt recomanable preguntar. I també ho seria molt alliberar-nos del pes de la dominació. És absurd i perpetua allò que fa més mal a la humanitat. Desenganyem-nos. Que en qualsevol part del món violar una dona sigui una pràctica tan estesa que es pugui comptar a cada segon que passa és un fracàs majúscul de la humanitat. Qüestionar sistemàticament la veu de les dones, també.
