La política catalana sembla una pàgina d’aquell escriptor noucentista que donava a llegir la seva obra al servei i que quan aquest li contestava que ho entenia, responia amb un “enfosquim-ho, doncs”. I així estem, enfosquint la lectura del resultat electoral per fer irresoluble el panorama per moments.
Si avui haguéssim d’apostar, la repetició electoral està més a prop que un govern de Salvador Illa, la tornada de Puigdemont està igual de lluny que fa dos mesos, l’era Junqueras/Rovira s’ha acabat –per la qual cosa ERC haurà de resoldre una crisi profunda– i Pedro Sánchez s’haurà d’arremangar en la negociació a Catalunya perquè no té fàcil convocar eleccions a Espanya havent perdut les europees.
Anem a pams. El Parlament ha viscut el miratge d’un acord independentista que ha fet president Josep Rull, un home dialogant i l’ADN més convergent dels ex presos polítics. Ell decidirà quin candidat crida a intentar la investidura, i tot sembla indicar que l’hi proposarà al guanyador de les eleccions, Salvador Illa, i no a Carles Puigdemont. Però al PSC, si continuen sense assegurar-se els vots d’ERC i els comuns, avui s’inclinen per no anar a la investidura. Per la seva banda, el president Puigdemont ha de decidir si ho ajorna o compleix la paraula d’assistir a una investidura per a la qual no té majoria. Sense candidat a la presidència, Rull podria decidir que s’ha fet un acte equivalent a la investidura i que posa el cronòmetre en marxa per a la convocatòria d’eleccions, que s’aturaria dos mesos més tard.
Mentrestant, a Esquerra han emergit les dissensions internes. El tàndem Junqueras/Rovira té idees diferents sobre el futur i el grau de renovació dels càrrecs. Rovira, Jové i Sabrià porten la negociació, de la qual s’ha desvinculat Oriol Junqueras, que ha deixat la presidència del partit per tornar-hi en el pròxim congrés. De fet, Junqueras ha perdut capacitat de decisió interna i el seu entorn es desvincula de la convocatòria electoral i d’algunes decisions de govern. Una part de la direcció li retreu que vagi per lliure. Malgrat això, continua sent el principal actiu per a la militància, i internament se li reconeix la legitimitat del pas per la presó.
Les diferències estratègiques entre els dos sectors haurien sigut evidents en la consulta a la militància que havia de pronunciar-se fa pocs dies sobre l’acord amb el PSC a Barcelona. Els crítics havien promogut la mobilització, en el que un bon coneixedor del partit qualifica de “petita traïció”, per fer fracassar el pacte de govern amb Collboni.
L’electorat d’ERC està dividit per la meitat pel que fa a la preferència de donar suport a socialistes o a juntaires. Aritmèticament només és possible l’elecció d’Illa, però dependrà de convèncer les bases que l’acord val la pena.
ERC i el PSC tindran de temps fins a finals d’agost per negociar sobre el finançament. Els socialistes asseguren que hi ha marge per a l’acord i els republicans saben que només és acceptable un pacte que prevegi la condonació del deute del FLA i un nou model de finançament menys arbitrari i que impliqui el control de les bases fiscals. La negociació pinta molt complicada per a un govern espanyol amb una majoria inestable i una oposició permanentment irritada, però que pot influir positivament en l’aplicació de la llei d’amnistia.
Si les negociacions fracassen i es convoca una repetició electoral, caldrà tenir en compte l’humor del sobiranisme. Des del 21 de desembre del 2017 s’ha perdut la majoria absoluta, i dels dos milions de vots s’ha passat a 1,4 milions a les catalanes i a menys de 900.000 a les últimes europees. En percentatge de vot, s’ha passat del 47,5% al 43% i al 33%, malgrat que el CEO diu que el suport a la independència ha baixat però es manté en un 41%.
Com escrivia el politòleg Toni Rodon ahir a l’ARA, els vots han anat a l’abstenció, però també han fugit cap a altres opcions. Dels 1.206.000 vots perduts per l’independentisme, 422.000 han anat a l’abstenció, 290.000 al PSC, 157.000 a Comuns, 72.000 al PP i 205.000 a altres formacions polítiques.
El futur del sobiranisme dependrà de la fortalesa i la responsabilitat dels lideratges, però també de la renovació estratègica i de la seva utilitat. Li ha arribat el moment de clarificar estratègies i de complir-les a curt i a llarg termini. L’alternativa és la hibernació democràtica d’una gran part dels ciutadans fins que algun dia un govern del PP torni a despertar-los.
