Creacionisme lingüístic
Mentre vostès llegeixen aquest article jo seré a Tortosa, tot gaudint del Dia Sàpiens, la jornada en què la revista Sàpiens ofereix tot tipus d'activitats relacionades amb la història als seus lectors. El fet que aquest any els actes tinguin lloc a la capital del Baix Ebre aporta un munt de possibilitats, entre les quals la de fer un tast anticipat del que, des de ja fa 17 anys, és una de les manifestacions de recreació històrica més importants de Catalunya. Parlo de la Festa del Renaixement, que cada juliol vesteix la gent i els carrers de Tortosa com si fóssim a la primeria del segle XVI.
En aquella època, l'actual capital del Baix Ebre era una de les ciutats més importants de la Corona catalanoaragonesa. I en ella hi destacava el cavaller Cristòfol Despuig, fill d'una de les nissagues més influents de la població i, sobretot, l'home que va tenir l'encert d'escriure la lúcida Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa .
Bajanades diverses. Escric això perquè aquesta mateixa setmana m'he vist obligat a rellegir el primer capítol d'aquesta obra de Despuig. I ho he fet després de l'última ocurrència lingüística dels diputats del Partit Popular. Perquè, certament, en els darrers mesos, sembla com si ses senyories peperes s'hagin llançat a una carrera frenètica cap al disbarat. Si un dia un la fa grossa, l'endemà el del costat la supera amb una ocurrència encara més mancada de senderi. En aquest sentit, si fa unes setmanes l'executiu balear de José Ramon Bauzá va aprovar el decret de llengües que signa l'acta de defunció de la immersió lingüística a les Illes i relega el català a una posició subordinada, fa només dos dies ha estat el Parlament aragonès qui ha donat una estocada mortal a la llengua pròpia de la Franja de Ponent. Sincerament, ja no sé com qualificar l'aprovació de l'anomenada llei d'ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies de l'Aragó, que deroga la tímida legislació impulsada pel tímid Marcel·lí Iglesias el 2009. A partir d'ara, l'idioma que parlen els habitants de la Franja perdrà el poc suport públic que tenia i, a més, ja no s'anomenarà, oficialment, català.
Noms pintorescos. LAPAO no és el nom d'un estil de música caribenya d'aquella que obliga a remenar els malucs amunt i avall. LAPAO no és la nova moda de menjar oriental, saníssim i ple d'omega-3. LAPAO no és aquell esport minoritari -barreja d'hoquei, waterpolo i ping-pong-, tan minoritari que fins i tot Catalunya hi pot tenir seleccions pròpies. No. LAPAO és el nom que el govern aragonès ha decidit donar a la llengua que fins ara han parlat la immensa majoria dels habitants de la Franja de Ponent. A la llengua de Jesús Moncada! LAPAO, en definitiva, és la "llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental". Encara sort que en l'atzar de les sigles no ens ha tocat la denominació de LAPAPYP, que tot i que sembli una invitació a una festa d'aniversari a las Cuevas del Sado, en realitat es vol referir a la parla aragonesa. Gràcies, Luisa Fernanda!
Poca broma! No és, però, cosa de riure. Els atacs contra el català se succeeixen sense aturador arreu del país. L'objectiu no és cap altre que treure a la nostra llengua qualsevol tipus de prestigi i convertir-la en un simple instrument folklòric. D'aquí aquesta dèria d'esquinçar el català, de fer-ne trossets petits. Els enemics del nostre idioma saben que no és el mateix una llengua dinàmica, amb 11 milions de persones, que un seguit de parlars locals sense cap nexe comú entre ells. D'aquí la terrorífica política lingüística del PP al País Valencià; d'aquí que Bauzá digui que a les Illes s'hi parlen cinc llengües: castellà, mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc. D'aquí la LAPAO.
Despuig, actual. A l'inici d'aquest article els he parlat de Cristòfol Despuig. I això perquè aquest insigne tortosí ja va escriure fa prop de cinc segles sobre alguns dels problemes que ara ens afecten. Així, a banda de denunciar la manipulació de la història de Catalunya des de l'omnipresent poder castellà, Despuig lamentava tant la progressiva pèrdua de prestigi del català com els intents de trencar la seva unitat a base d'anomenar-lo amb un nom diferent a cada una de les contrades on es parlava. Tot molt (massa) actual i tot gens casual. El creacionisme lingüístic institucionalitzat al qual feia esment amb encert en aquestes pàgines Joan Reñé, president de la Diputació de Lleida (ARA, 9 de maig), avança sense manies. Allunyat del coneixement, de la ciència, de les universitats i les normes. Allunyat del sentit comú. Però amb tota la brutalitat que dóna tenir el patrimoni de la força.
