“Sota la presidència de Trump, el lideratge americà ha tornat. Això vol dir llibertat de discurs, una diplomàcia valenta que posa primer la nostra nació, i pau mitjançant la força”. Aquest és un tuit de Marco Rubio, secretari d'Estat dels EUA, publicat aquest diumenge i difós després des del compte d'Elon Musk a X, un batibull infernal que tant de dia com de nit emet propaganda de l'administració Trump, falses notícies sobre immigrants que violen dones joves al Regne Unit (i per als quals Musk demana “castració seguida de pena de mort”) o notícies sobre el mateix magnat, en què el veiem tant exercir de director del DOGE com disfressat de superheroi. També amplifica els tuits d'altres dirigents trumpistes quan els troba d'interès, com en el cas que comentem.
El missatge del secretari Rubio feia costat a la impresentable bronca que el vicepresident nord-americà JD Vance va etzibar als líders europeus a la Conferència de Seguretat de Múnic, i també al seu precedent immediat: els advertiments, no menys insolents, que el secretari de Defensa Pete Hegseth va llançar als estats membres de la Unió Europea dimecres passat a la seu de l'OTAN a Brussel·les. Tant Hegseth com Vance van exercir de nou aquella polsegosa cowboy diplomacy que ja practicaven Ronald Reagan i els Bush, pare i fill: la diplomàcia “valenta” que celebra Rubio. Generalment, tant a la política com a la vida de cada dia, només s'autoproclamen “valents” els més bocamolls, els més incapaços i, per descomptat, els més covards. Els casos concrets de Hegseth (expresentador estrella de la cadena conservadora Fox) i de Vance (autor d'alguna novel·leta magra) ens avisen dels perills de deixar accedir famosos de la tele i escriptors amb ínfules a llocs de responsabilitat.
En plena recta final de la tenebrosa campanya electoral alemanya, les soflames de Hegseth i Vance eren potents expressions de suport –sense anomenar-los– als neonazis d'Alternativa per a Alemanya (AfD), que segons les enquestes quedaran segons als comicis de diumenge però evidentment ho condicionaran –ja ho condicionen– tot en la política alemanya i, per extensió, europea. Les simpaties pronazis, o neonazis, del trumpisme no es limiten al braç aixecat d'Elon Musk. Tot plegat, unit al moviment unilateral de Trump amb Putin per decidir quan i com ha d'acabar la guerra d'Ucraïna (que es concretarà a la trobada, aquest dimarts a Riad, entre l'esmentat Marco Rubio i el ministre rus d'exteriors, Serguei Lavrov), deixa clar que –com va dir el president de la Conferència de Múnic, Christoph Heusgen, abans de posar-se a plorar– “la base de valors comuns [entre Europa i els EUA] ja no és tan comuna”.
Les llàgrimes de Heusgen resumeixen bé el camí que han enfilat Europa i el món. Si –com és previsible– la resposta europea que es comença a preparar amb la cimera d'urgència d'aquest dilluns a París consisteix a abocar Europa a la carrera armamentista, haurem d'evocar el film Telèfon vermell: volem cap a Moscou, amb aquell general cowboy que cavalcava, embogit, un míssil nuclear.
