El covid-19 i la llibertat d'expressió i manifestació
La declaració de l'estat d'alarma ha creat molts dubtes legals al voltant del seu abast i dels efectes que està tenint sobre els drets fonamentals.
Amb les forces armades i els cossos de seguretat, l'Estat dona la imatge que es tracta d'un estat d'excepció causat per problemes de seguretat, quan estem simplement davant d'un problema sanitari.
L'estat d'alarma no comprèn la suspensió de cap dels drets fonamentals constitucionals, tot i que autoritza a prendre mesures per protegir la salut de la ciutadania. Però els estats i especialment l'estat espanyol tenen una especial propensió a la limitació dels drets civils, al·legant de manera genèrica motius de seguretat.
Recentment, el Tribunal Constitucional Federal d'Alemanya ha dictat de manera ràpida i expeditiva una sentència molt significativa sobre la prohibició de manifestacions a la ciutat de Giessen pel covid-19. El tribunal ha declarat que la llibertat d'expressió i la llibertat de manifestació no han estat ni poden ser restringides durant la pandèmia si se segueixen les mesures sanitàries de distanciament social que ja proposaven els manifestants. Una reafirmació que el dret fonamental de manifestació ha de quedar moderat, però no limitat per les normes sanitàries. Les limitacions a la lliure circulació de la ciutadania mai poden suposar la suspensió d'aquests drets fonamentals. Així, hem pogut veure com a Tel Aviv es van concentrar dues mil persones, separades entre elles per dos metres de distància, per protestar contra les mesures antidemocràtiques preses per Benjamin Netanyahu per contenir el covid-19.
Fa poc, Lluita Internacionalista va demanar fer a Barcelona una manifestació d'un grup reduït de persones i amb mesures de distanciament. El departament d'Interior l'hi va reconèixer el dret en ser comunicada, però va posar de manifest que no es podia tramitar ateses les restriccions a la llibertat de circulació: "El dret de reunió no es podrà exercir mentre duri l'estat d'alarma. En conseqüència no podrem tramitar la seva sol·licitud".
Crec que aquesta contradicció no existeix. L'estat d'alarma no pot dur a prohibir l'exercici dels drets fonamentals i per tant no es podia entendre exclòs l'exercici del dret de manifestació o altres drets fonamentals. El decret de l'estat d'alarma no en parla ni en podia parlar. I sobretot, l'exercici del dret fonamental no es pot regular per decret, i ni tan sols per una llei, sinó per una llei orgànica, ja que el contrari suposaria entendre que un decret modifica la LO de 15 de juliol de 1983, que va regular el dret de reunió i manifestació.
Després de la denegació del departament d'Interior es va formular un recurs al TSJC, que va resoldre en sentència del 24 d'abril de 2020. La sentència resumeix molt el que diu la jurisprudència en general sobre el dret a la llibertat de manifestació i els seus límits, sense analitzar la situació actual. Després diu que amb l'estat d'alarma l'autoritat és el govern central i com a delegat, el ministre de l'Interior, i que per tant la resolució no pertoca a la Generalitat; per això, es desestima el recurs. És una manera formalista de resoldre les qüestions, perjudicant l'exercici d'un dret fonamental que de fet la sentència menysté. Jo sempre he entès que si un tribunal no resol la qüestió demanada i l'esquiva per un formalisme, traeix el principi del deure de fer justícia.
El nostre sistema regula el dret de manifestació i no exigeix autorització, sinó comunicació, i si es fa en forma –com s'ha fet–, no hi ha cap altra formalitat a complir que la celebració de la manifestació, que els manifestants ja preveien amb mesures de distanciament social. No calia cap més tràmit.
El tribunal oblida que si bé l'autoritat màxima és el ministre, l'autoritat territorial passa a ser el conseller d'Interior, el qual, per tant, sí que podia tramitar la resolució, com ho hauria fet qualsevol delegat del govern central d'una altra comunitat autònoma dependent de l'Estat en la qual s'hagués presentat la comunicació. Amb la deixadesa de facultats per part d'Interior, l'exercici del dret de manifestació a Catalunya està actualment en una situació pitjor que en un altre territori, on, a diferència de Catalunya, l'Estatut no inclogui competències en ordre públic i policia.
En aquesta sentència veiem que el TSJC no té com a objectiu protegir el dret de manifestació, sinó que resol de manera formalista sense aprofundir en la situació competencial complexa creada per l'estat d'alarma, quan podia possibilitar en lloc de perjudicar el dret fonamental.
Una societat democràtica no pot suspendre ni limitar drets fonamentals aprofitant els confinaments sanitaris per evitar la crítica i la protesta política o social. No és admissible que l'Estat intervingui a la xarxa, com va anunciar un general de la Guàrdia Civil en una de les rodes de premsa diàries pel covid-19, per evitar les crítiques que el govern considera excessives. Tampoc pot prendre altres mesures justificant-les, com va manifestar, en l'existència d'una "animadversió ambiental" contra el govern central. L'Estat no pot pretendre condicionar l'opinió pública ni destruir tota crítica.
En aquest àmbit d'actuacions injustificables en un estat democràtic també hi hem de posar la monitorització dels telèfons sense cap control. És una mostra de com el govern central es creu amb el dret d'utilitzar la crisi del covid-19 per enfortir la seva imatge més que no pas la lluita mèdica contra la pandèmia.
Com ha repetit moltes vegades el TEDH, la llibertat d'expressió no existeix només per emetre informacions o idees que l'Estat consideri favorables, sinó sobretot per protegir les crítiques, malgrat que l'ofenguin, l'importunin o l'inquietin a ell o a una part de la seva població. Així ho requereixen el pluralisme i la tolerància, sense els quals no hi ha una societat democràtica.
El fet que l'Estat es plantegi i consideri que pot impedir les crítiques que consideri excessives és una mostra de l'autoritarisme que fa dos anys que patim, que està creixent i que arriba a límits de pur autoritarisme.
Per tant, ni ara ni en els propers mesos no s'hauria de limitar el dret a la llibertat d'expressió ni tampoc el de manifestació o el de vaga. Qui els vulgui exercir ho ha de poder fer, tot respectant les mínimes mesures de distanciament social que marquin els criteris sanitaris en totes les activitats, però que mai poden ser una justificació per prohibir-los. Ara bé, cal que els tribunals i les autoritats governamentals garanteixin l'exercici d'aquests drets, com s'esdevé a Alemanya. En depèn la nostra salut democràtica.