El covid-19 i el contracte social xinès

El Partit Comunista Xinès (PCX) va convocar a l'octubre el seu 20è Congrés Nacional, principalment per confirmar el control del president Xi Jinping sobre el lideratge del país. Tot va sortir d'acord amb el seu pla: els càrrecs del Comitè Permanent, principal organisme de govern del PCX, només van quedar a càrrec dels seus sequaços més devots. Ara que Xi ha aconseguit un tercer mandat com a secretari general –i com a president– per primera vegada des de l'època de Mao Zedong, un sol home té el poder absolut a la Xina.

Desapareix així el concepte del lideratge col·lectiu i acotat en el temps que va introduir Deng Xiaoping després de la mort de Mao, una època en què la Xina acabava de començar la seva exitosíssima fase de modernització. El retorn al govern unipersonal en un país de 1.400 milions de persones representa un dels riscos més grans per a la Xina i la seva condició de superpotència en ascens.

Amb Xi el poder del règim xinès sembla cada cop més il·limitat gràcies a les seves inversions gegantines en vigilància massiva d'última generació i sistemes de control social, però la fortalesa del PCX no es basa en una repressió universal "intel·ligent", sinó que és el resultat del gran èxit del partit en la modernització de la Xina.

Cap a finals del segle XX, la Xina es va integrar a l'economia mundial i es va convertir en el seu banc de treball i exportador principal. La Xina va aprofitar després aquest creixement per desenvolupar una economia mixta extremadament eficient, amb un sector privat en creixement que funciona juntament amb el sector estatal tradicional controlat pel partit. El resultat va ser espectacular: la Xina va registrar sistemàticament taxes de creixement anual altíssimes que li van permetre treure de la pobresa absoluta centenars de milions de persones (especialment a les regions costaneres) i integrar-les a una nova classe mitjana en creixement.

Amb la seva riquesa també va augmentar el seu poder militar i va buscar posicions més dominants a la frontera tecnològica. En només uns quants anys, els seus èxits tecnològics –provinents majoritàriament del sector privat d'alta tecnologia– la van convertir en un rival seriós per als gegants tecnològics nord-americans. Durant uns quants anys, a finals de la dècada del 2010, semblava que era només una qüestió de temps que la Xina reemplacés els EUA com la principal economia mundial i superpotència tecnològica aclaparadorament dominant.

Però llavors va arribar el brot de covid-19 a Wuhan, a finals del 2019. Tot i els esforços d'algunes de les autoritats xineses per ocultar la creixent epidèmia, aviat es va convertir en un problema mundial: l'11 de març del 2020, l'Organització Mundial de la Salut va declarar que el brot havia esdevingut pandèmia i l'economia mundial es va estancar a causa dels confinaments que van implementar els països per evitar la difusió del virus.

Però les estratègies a mitjà termini van variar d'un país a un altre, segons les tradicions culturals i històriques. Les societats obertes i democràtiques occidentals, per exemple, van abraçar la transparència i van confiar en l'aïllament voluntari i la ràpida creació de vacunes eficaces. Tres anys després, tot i que va morir molta gent, gran part de les poblacions estan vacunades.

Per contra, la Xina va establir des del principi mesures draconianes de contenció. Amb la seva política de covid zero, va implementar quarantenes estretament supervisades i obligatòries per a tots els afectats pels contagis detectats. Durant molt de temps, aquesta estratègia va semblar superar l'enfocament occidental, hi va haver moltes menys morts a la Xina –i, a més, com que s'havia aïllat de la resta del món, la seva economia interna es va recuperar més ràpidament que les dels Estats Units i Europa–. A causa d'això, moltes persones al món van començar a sospitar que les economies amb règims autoritaris estan més ben equipades per a aquestes crisis que les desordenades democràcies liberals i pluralistes occidentals.

Però ara queda molt clar que això no és així. Ara sabem que per implementar la política xinesa de covid zero va caldre suspendre el contracte social entre el PCX i el poble. Fa la sensació que a Xi li ha passat per alt que la Xina d'avui –almenys a les grans metròpolis que impulsen l'economia— no és la de les dècades del 1960 i el 1970.

La nova Xina senzillament no és l'adequada per a les polítiques que obliguen les autoritats a tancar megaciutats completes sense previ avís i deixar els treballadors a les fàbriques durant setmanes. A més, a causa de la posició de la Xina a l'economia mundial, el seu aïllament sempre li resulta costós. La política de covid zero no només ha creat trastorns enormes a les cadenes d'aprovisionament internacionals, sinó també un dany considerable al sector exportador xinès.

Xi volia aprofitar la pandèmia per demostrar la superioritat del sistema xinès sobre el decadent Occident. Això va implicar que per arrogància nacionalista es negués a importar les vacunes occidentals d'ARNm, molt superiors. Com que l'enorme població xinesa continua desprotegida i sense una vacunació suficient, eliminar les mesures de covid zero sens dubte és arriscat, però també ho són els interminables confinaments. Poques setmanes després del 20è Congrés del Partit va esclatar la frustració de la gent a les grans metròpolis xineses. Els manifestants portaven fulls de paper en blanc per condemnar el règim de censura del PCX i la "revolta dels fulls en blanc" es va convertir en una reguera de pólvora. Evidentment, Xi es va excedir en la seva ambició.

Com és possible que un autòcrata xinès aparentment totpoderós entengui tan poc el contracte social de què depèn el seu poder? Amb totes les seves dificultats, la democràcia liberal –amb la transparència i els límits que s'imposa a ella mateixa– ha tornat a demostrar que és més eficient i resilient que l'autocràcia. L'imperi de la llei i la rendició de comptes al poble no són debilitats sinó fortaleses contundents. On Xi percep una cacofonia d'opinions en conflicte i una llibertat d'expressió subversiva, Occident troba una forma d'intel·ligència col·lectiva flexible que permet fer ajustaments automàtics. Els resultats parlen per ells mateixos.

Copyright Project Syndicate