Cadàvers al cotxe del sobiranisme
La història del senyor suís d’edat avançada travessant fronteres i conduint en contradirecció amb la seva parella morta al costat des de ves a saber quants dies és meravellosa. Els mitjans han titulat que els dos senyors, el mort i el viu, protagonitzaven una excursió macabra. El periodisme jutja amb les paraules que escull. Jo hauria titulat que els dos ancians homosexuals protagonitzaven la seva darrera tournée amorosa. I hauria afegit a la crònica que dins del cotxe, encara que la mort hi fos present, qui regnava era l’amor. Altra cosa és que sentiment tan noble, portat a l’extrem, faci perdre qualsevol sentit, inclòs el de la realitat i, en aquest cas concret, suposem que també el de l’olfacte.
Aquesta història dels dos ancians helvètics enamorats ens pot semblar del tot excepcional, però a dir veritat no ho acaba de ser del tot. Allò que la fa extraordinàriament anormal és només la presència física del cadàver, la matèria inert al seient del copilot.
Però si he hem de ser francs, probablement no hi ha ningú que a partir d’una edat no condueixi sempre acompanyat de cadàvers dels quals encara sent la presència. No cal que tinguin forma humana, poden ser vides no viscudes, idees ja florides, somnis esberlats o qualsevol altra cosa que, havent quedat marcida ja en el passat, continua no només acompanyant-nos sinó també perfilant-nos el present. Les olors intenses costa molt treure-se-les de sobre.
No és cosa només d’individus. També les col·lectivitats passen per dificultats similars. Els britànics, per exemple, porten uns quants anys conduint amb el cos momificat de la Gran Bretanya imperial al costat, parlant-li com si encara fos viva i pendent únicament d’un got d’aigua fresca per revifar. El mateix pot dir-se dels americans, amb la seva hegemonia mundial ja traspassada ocupant també seient al davant. Enterrar els bons moments i les passions és una feina de titans.
Ara que s’està intentant fer govern a Catalunya és fàcil adonar-se que l’independentisme també condueix amb morts a l’habitacle. Són els cadàvers de la desobediència i la unilateralitat, que van deixar-nos –descansin en pau o que la terri els sigui lleu, com ara toca dir si un no pot passar sense deixar clara la seva descreença– l’octubre del 2017.
Són dos cadàvers que el forense més inapel·lable que existeix –la pròpia realitat– ha certificat i segellat sense que el dictamen pugui qüestionar-se. Malgrat tot, les proves de defunció no són suficients per evitar que una part del sobiranisme popular –en vots– i una altra de l’institucionalitzat –JxCat– segueixi negant-se a donar-los sepultura i maldi perquè continuïn, no només assegudes al cotxe de l’independentisme, sinó fins i tot donant ordres al navegador.
Els dols no són plats de gust, però resulten imprescindibles per reordenar-se i anar endavant. Els iaios suïssos –el mort i el viu– han acabat la seva aventura amb el cotxe estimbat després de circular contra direcció unes desenes de quilòmetres. El sobiranisme va pel mateix camí. I així continuarà mentre no es decideixi a enterrar, amb tants honors com vulgui, les idees ja caigudes en combat.
Josep Martí Blanch és periodista