Avui dia vivim un mal humor enquistat i ferotge. La xerrameca infinita de les xarxes socials i les plataformes de comunicació bombardeja una lletania de coses per fer: com buidar el cap, desintoxicar el cos, fer ioga de cadira, ensinistrar la mascota, tractar la menopausa per seguir essent jove, trobar i mantenir relacions amoroses no-tòxiques; en fi, una colla inacabable de promeses falses envers una suposada felicitat impossible d’assolir per una persona normal i corrent. Qui més qui menys, ho sàpiga del cert o sense adonar-se'n, acaba passant per l’adreçador d’aquestes consignes sobre com ser i, sobretot, què fer per controlar la vida, que vol dir trepitjar qui faci falta. Al mateix temps, la capacitat de jutjar-ho tot i tothom, d’opinar sobre el mort i qui el vetlla, converteix els altres en una font inacabable de crítica. Tothom s’equivoca, fa les coses malament, la vessa dia sí dia no. Se'ns ensenya a veure una palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els propis. En aquest panorama de judici permanent i fals perfeccionisme, qui no s’apunta a la queixa constant, a la insatisfacció insuportable, al rondineig quotidià? Per més que ho provem, no ens podem espolsar del tot la sorra de les sabates.
El filòsof Friedrich Nietzsche digué que la joia és més profunda que la tristesa. Al seu llibre Ioga, l’escriptor francès Emmanuel Carrère recorda amb recança aquesta dita del filòsof alemany en una estada intensiva de ioga durant la qual no pot deixar anar l’angoixa que l’habita. Carrère és el seu principal enemic vital per assolir el nirvana. Encara que sabem que ningú és perfecte, prendre’n consciència ens hauria de fer contents, perquè seria una manera de deixondir-nos de tanta mandanga prescriptiva de benestar i felicitat impossibles.
Estar content i ser feliç són vivències de dues menes. Estem contents perquè fa bon dia, perquè hem retrobat un amic, perquè la classe serà difícil i ens haurem d’empescar què fer, perquè avui alguna cosa no ens ve donada i l'haurem de descobrir. La joia té a veure amb la invenció, és una obertura al món inacabat que ens espera, farcit d’incertesa i d’obstacles. Ser feliç, en canvi, és un estat dels déus, a qui no manca res. Ser feliç és la plenitud d’una condició. Estar content és adonar-se del que encara queda per fer.
Aquests dies segueixo els parlaments de la convenció demòcrata a Chicago. Harris, Doug, Walz i Gwen són una colla que estan contents. No fan d’il·luminats. Mostren l’alegria de viure amb els altres. Gaudeixen de l’experiència de compartir, perquè saben que no tot està guanyat ni garantit. El primer dia de la convenció, els fills de Walz feien el ximple des de la fila del darrere, aprofitant que els fotògrafs s’acostaven en massa a fotografiar el seu pare a la llotja principal. Quan en Walz se’n va adonar, va enviar un post a Instagram dient “els meus fills em mantenen humil”.
Així doncs, estar contents no hauria de costar tant: n’hi hauria prou amb cercar els topalls bonics de la vida breu.
