Quant ens costa la pobresa infantil?

Ja fa anys que em dedico a estudiar els impactes sobre néixer i créixer en pobresa. I un podria pensar que això vol dir analitzar què passa en països molt llunyans, on els infants no tenen accés ni a una educació ni a una sanitat pública. Però la pobresa està molt més a prop del que pensem, i del que molts cops volem veure. A Catalunya, gairebé 1 de cada 3 infants viu en famílies que tenen uns ingressos per sota del llindar de la pobresa. I això vol dir patir carències alimentàries –per exemple, no menjar prou proteïnes en el moment de creixement màxim–, obtenir pitjors resultats a l’escola –tenir una probabilitat més alta, a iguals capacitats, de repetir curs o abandonar els estudis– o passar fred a l'hivern. I, per si això no fos prou, hem de tenir en compte que créixer en pobresa genera cicatrius que es mantenen durant tota la vida. Viure amb pocs recursos a la infància et fa tenir feines de menys qualitat, patir més problemes de salut i tenir salaris més baixos. S’explica així el cicle de la pobresa, que les polítiques públiques tenen el deure de trencar.

La setmana passada l’Alt Comissionat contra la Pobresa Infantil, iniciativa del govern de Pedro Sánchez, presentava el cost de la pobresa infantil a Espanya. I d’aquest estudi se’n desprenen dues dades que no podem oblidar. La primera, 5.130 euros. Són els diners que deixen de guanyar, de mitjana a l’any, les persones que han crescut en una situació de pobresa. Una quantia molt similar a la de la bretxa salarial de gènere. I a Catalunya les llars que viuen en situació de pobresa són les que ingressen menys d'11.300 euros a l’any. Per tant, reduir els nostres ingressos anuals en 5.000 euros, ja sigui per haver nascut en una família pobra o per ser dona –i si som dones d’una família pobra l’efecte és encara més gran–, ens complica molt poder sortir algun dia d’aquesta situació de pobresa.

Però el cost de les mancances materials va encara més enllà. No només afecta el present i el futur dels nens i nenes que les pateixen, també ens empobreix a tots. I aquí apareix la segona dada de l'estudi que crec important destacar. Les pitjors feines i la pitjor salut de les persones que han crescut en llars de baixos ingressos generen un cost a escala estatal de més de 63.000 milions d’euros cada any. És a dir, més del 5% del PIB. Amb polítiques d’infància i família que ajudessin a trencar el cicle de la pobresa podríem millorar la vida de molts nens i nenes, i seríem alhora un país més ric. Però ara mateix liderem les taxes de pobresa infantil a Europa –i, no per casualitat, també les d’obesitat infantil, i atur juvenil– i, alhora, comptem amb un sistema d’ajuts públics que no beneficia especialment les famílies que més els necessiten. Som un dels estats europeus que redistribueix pitjor. El diagnòstic és clar, i el cost de no dur a terme les mesures necessàries és massa alt per a tots.