El cost econòmic del matrimoni infantil
La Selam es pensava que seria una festa com qualsevol altra. Tenien convidats a sopar a casa seva, a Etiòpia, i s’havia passat tot el dia ajudant els seus pares amb els preparatius. S’havia de fer el sopar, anar a buscar aigua i fer la neteja. No se li va acudir preguntar què celebraven i, de ben segur, tampoc se li va acudir que al capvespre estaria casada amb un desconegut. Al capdavall, només tenia 11 anys.
Quan van haver arribat tots els convidats, el pare de la Selam se la va endur a un lloc apartat per explicar-li que aquella nit era la seva nit de noces. Presa pel pànic, va intentar fugir, però els seus pares ja s’ho esperaven. La van tornar a ficar a casa i la van obligar a estar-se dreta i callada durant la cerimònia. Al final de la vetllada va marxar de casa per anar a viure amb els seus sogres en un poble on no havia estat mai i que tampoc no havia sentit anomenar, lluny dels amics, de la família i de l’escola.
Aquesta història aclaparadora es repeteix una vegada i una altra. Cada any, al món, gairebé 14 milions de noies contreuen matrimoni abans de fer 18 anys. A escala mundial, una de cada tres noies ja estan casades quan fan els 18.
Solem considerar que el matrimoni infantil és un problema social o de drets humans. Les Nacions Unides fins i tot el codifiquen com una vulneració dels drets humans. Tanmateix, cada vegada són més els que, arreu del món, també comencen a considerar-lo un problema econòmic.
La Selam, el nom de la qual he canviat en aquest article, viu a la regió etíop d’Amhara, on el percentatge de matrimonis infantils és dels més elevats del món. A Amhara el 56% de les noies ja estan casades quan fan els 18 anys. La meitat han contret matrimoni abans de fer-ne 15. Quan decideixen casar les seves filles, els pares de noies com la Selam creuen que ho fan per bons motius: per establir un vincle important amb una altra família, per protegir la seguretat de la seva filla o per un dot que, per a una família que viu en una situació de pobresa extrema, té un gran valor. Això no obstant, les conseqüències socials i econòmiques que, a llarg termini, té aquesta decisió per a la seva comunitat són més difícils de copsar.
En una visita a Amhara l’hivern passat, em vaig reunir amb la Selam i altres noies que estan en la mateixa situació per saber com són les seves vides i què esperen del futur. El que més em va colpir va ser fins a quin punt estan desesperades per continuar anant a escola. Una esposa molt jove (tan menuda que feia cara de no tenir més de 8 anys) em va dir que és conscient que l’educació és l’única manera de sortir del seu poble i de la pobresa, però tem que, ara que està casada, aquesta porta ja estigui tancada per a ella. Moltes de les noies van manifestar preocupacions semblants i em van expressar la seva por a estar condemnades a portar una vida marcada per la indigència i les dificultats, com la dels seus pares.
En efecte, les proves ho fan palès: quan les noies deixen d’anar a escola per casar-se, solen perdre l’oportunitat de guanyar salaris dignes i contribuir a l’economia de la seva comunitat. Quan comencen a tenir fills durant l’adolescència, tendeixen a tenir més fills dels que es pot permetre alimentar i educar la família, i tant la seva salut com la de les criatures se’n ressenten. Aquestes esposes joves no només estan atrapades en un matrimoni, sinó també en un cercle viciós de pobresa que impedeix que elles, les seves famílies, les seves comunitats i els seus països prosperin.
Tanmateix, fins i tot davant d’un repte d’aquesta envergadura i complexitat, hi ha motius per ser optimistes. Al mes de juliol la Cimera sobre les Nenes celebrada al Regne Unit va reunir líders de tot el món que es van comprometre a posar fi al matrimoni infantil en una generació. Els defensors d’aquesta causa -organitzacions com ara Girls Not Brides i Population Council- em comenten que els fa l’efecte que ens acostem a un punt d’inflexió a escala mundial. A més, estan sorgint alguns paladins de la causa. El govern etíop, per exemple, està prenent mesures amb l’objectiu d’informar la població del cost d’aquesta pràctica tradicional nociva, oferir incentius a les famílies que mantinguin escolaritzades les nenes i introduir canvis en la legislació per posar fi al matrimoni infantil.
De tota manera, per acabar amb una pràctica cultural profundament arrelada no n’hi ha prou amb les lleis. Caldrà temps perquè aquestes mesures reportin els beneficis esperats. I el cas és que, si alguna cosa no tenen les noies com la Selam, és temps. No podem oblidar les esposes joves la vida de les quals s’escola en aquests moments, noies acabades de casar que necessiten ajuda ara mateix. Una manera de passar a l’acció immediatament és assegurar-nos que aquestes noies disposen de la informació i dels anticonceptius que necessiten per ajornar la maternitat fins que estiguin preparades per afrontar-la físicament i emocionalment.
Per a moltes esposes joves, tenir la possibilitat de posposar el seu primer embaràs és veritablement una qüestió de vida o mort. Les malalties relacionades amb l’embaràs són una de les principals causes de mort per a les noies d’entre 15 i 19 anys dels països amb rendes baixes i mitjanes. El cos de les joves d’aquesta franja d’edat encara no està preparat per tenir fills. Per aquest motiu, les noies d’aquest grup tenen el doble de possibilitats de morir durant el part que les joves d’entre 20 i 24 anys. També tenen un risc molt més elevat de presentar fístules, una perforació del conducte pèlvic que pot provocar una incontinència tan greu que les famílies i les comunitats expulsen les dones i les noies que la pateixen.
Si fem que les famílies entenguin fins a quin punt és arriscat que noies massa joves tinguin fills, i treballem amb la població per garantir que les noies puguin planificar quan tenir descendència, els podem oferir una oportunitat de trencar el cercle viciós de la pobresa.
