La Unió Europea viu un moment de resistència i autoafirmació. També és un moment de por, de vertigen. Una sensació d’un canvi accelerat que aboca les institucions comunitàries a una realitat ciclotímica que fa que dijous al matí, per exemple, una diplomàtica del Servei d’Acció Exterior de la Unió Europea em confessés preocupada que “el moment de la unitat ja s’ha esvaït” parlant de la resposta dels 27 davant Rússia. Però, només unes hores més tard, la UE sortia a anunciar el suport generalitzat al pla de despesa de vuit-cents mil milions d’euros en defensa presentat per Ursula von der Leyen. Com explicava el president del Consell, el portuguès António Costa, si dels 27 només hi ha un país, Hongria, que no se suma al pla, això no és el retrat d’una divisió en el si de la Unió, sinó de l’autoexclusió d'un dels seus estats membres. Els caps d’estat i de govern feien pinya al voltant d’una encara hipotètica Europa de la defensa. El que emana de Brussel·les aquests dies, sobretot, és una voluntat de resposta. Difusa i poc concreta quan es tracta de veure d’on sortiran realment els diners, però pesa més, en aquests moments, la voluntat de ser. La necessitat imperiosa de respondre conjuntament –i amb certa fermesa, encara que sigui retòrica i inconcreta– a les aspiracions imperials que tenallen la Unió. L'Europa de la defensa és, sobretot, una idea, que s'està desplegant reunió a reunió. Però l'Europa de la urgència és una realitat.
En un moment d’hiperactivitat dels actors internacionals i de crisi profunda de les institucions globals, la UE està immersa en una transformació interna amb implicacions econòmiques, geopolítiques i de seguretat. Els tabús fundacionals de la Unió Europea i d’alguns dels seus estats membres no han parat de caure des de la invasió russa d’Ucraïna.
La UE ha lligat la seva sort a la viabilitat i la sobirania d’una Ucraïna que amb tota probabilitat quedarà dividida i amb una part del territori ocupat durant molt de temps. Una Ucraïna envaïda que, paradoxalment, també ha viscut la seva pròpia reafirmació política i institucional. Com m’explicava la investigadora ucraïnesa Anna Osiptxuk fa uns mesos a Barcelona, la invasió russa va fer créixer el suport a les institucions del país. Hi ha hagut un “procés de reconstitució”, una revalorització de la representació política, tot i que, alhora, a les enquestes d’opinió els ucraïnesos continuen contestant majoritàriament que “els polítics no són fiables”. I la Unió Europea sap que haurà de donar respostes creïbles per al futur immediat d’aquesta Ucraïna convertida en el terreny de joc d’uns nous equilibris geopolítics que estan desmuntant l’arquitectura de seguretat continental edificada després de la caiguda del Mur de Berlín.
“Les certeses de dècades estan col·lapsant” deia Ursula von der Leyen en la roda de premsa avançada per celebrar els cent primers dies de la nova comissió que presideix. Uns cent dies marcats pel discurs del rearmament i les amenaces externes.
En un món de geometries variables “no hi ha res més transaccional que el Consell de la Unió Europea”, assegura un diplomàtic europeu. A Brussel·les tot es negocia. Tot té un preu. I tota aquesta ambició estratègica europea no es pot fer realitat sense un pressupost comunitari reforçat. El veritable aprofundiment en la integració europea es juga en les negociacions pel futur marc financer plurianual que han de començar l’any que ve.
Emmanuel Macron ha sortit en una al·locució televisada a advertir als francesos que arriba el moment d'un dolorós despertar pressupostari. Caldran "reformes, elecció, valentia: el moment requereix decisions sense precedents". Europa comença a parlar de sacrificis a una població espantada i agreujada. França, per exemple, ja és un dels països més endeutats de l’eurozona, amb una població mobilitzada contra els plans d’un govern que és ostatge del poder del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen a l’Assemblea.
Venen temps complicats. On aquesta voluntat de ser imperativa per a la Unió Europea obliga a explicar molt bé què implica aquest moment de transformació i quines conseqüències reals tindrà per als europeus. El risc existencial no és només de seguretat ni defensiu. Les amenaces geopolítiques que transformen Europa tenen un impacte directe en la seva economia, la competitivitat, les incerteses de futur i l’estat del benestar.
