Cossos que es transformen en bombes

Hi ha un munt de coses incomprensibles en el terrorisme islàmic. Són fanàtics, però el que no s’entén no és el fanatisme en si mateix, del qual tenim exemples de tota mena. No s’entén un fanatisme que va acompanyat del menyspreu absolut de la vida, aliena i pròpia, no s’entén que els fanàtics que maten també estiguin disposats a immolar-se en nom de l’islam. S’especula amb l’explicació que són joves maltractats per la vida, sense futur ni esperança, perdedors a la recerca d’un ideal que ompli de sentit la seva existència. La paradoxa és que el sentit vulguin trobar-lo en una forma de vida que nega la vida mateixa. Són entrenats per matar i no dubten a convertir-se en màrtirs, testimonis d’una fe cega en l’islam, vist com el camí que porta directament a la veritat.

Quina veritat? La fe en Al·là i la doctrina islàmica pot ser molt rígida, inflexible, tancada a qualsevol interpretació que doni pas al dubte. Passa amb totes les religions. Totes les religions monoteistes tenen llibres sagrats que, interpretats literalment, són inacceptables des dels paràmetres del pensament racional. Totes les religions han motivat guerres, croades, tortures contra els infidels. Cap religió és pacífica per molt que totes han predicat la pau. Només ho és el budisme, més una forma de vida que la fe en un déu transcendent. La diferència entre les religions judeocristianes i la jihad islàmica no és la lluita per una causa sagrada que no exclou el martiri. Els que vam ser educats en l’època del nacionalcatolicisme, en escoles religioses, vam créixer tenint com a models els màrtirs de la fe cristiana. Eren, però, màrtirs passius, que es deixaven matar per no renegar de la fe. Els màrtirs de l’islamisme són actius, moren perquè volen eliminar no tan sols els heretges o creients en altres déus, sinó tot el que representa el món occidental. Lluiten contra la secularització, es neguen a separar la religió de la política. Però també lluiten contra unes formes de vida que han estat bastides sobre el dret fonamental a les llibertats individuals: el lleure, les arts, el consum, el turisme, les institucions democràtiques.

El terrorisme islàmic no és una guerra de religions ni de civilitzacions. És una guerra de la barbàrie contra la civilització. No podem incloure en la mateixa categoria el creient, musulmà o cristià, que respecta els drets de les persones, i el fanàtic que menysprea la vida humana. La barbàrie no rau en la fe en Al·là, ni tan sols en les doctrines de l’Alcorà. És una altra cosa, que no s’explica des de cap doctrina. La barbàrie és la negació de la civilitat, de la tolerància i el respecte entre les persones, la negació del diàleg i la comunicació com a única manera d’abordar els conflictes. En el món civilitzat cadascú és lliure de dur la forma de vida que vulgui, sempre que no sigui un obstacle a la llibertat d’elecció dels altres. Que els musulmans omplin les mesquites, que les dones es cobreixin amb vels, que es neguin a menjar porc o que compleixin el ritual del Ramadà són opcions lliures que no fan mal a ningú. El que fa mal és la violència. La base del pensament liberal -ha dit Richard Rorty-és l’imperatiu d’eradicar la crueltat. Quan el mitjà emprat per defensar una fe o uns ideals és l’assassinat, la fe i els ideals queden deslegitimats.

Ens perdem a l’hora d’analitzar les causes o les raons del fenomen que representa l’Estat Islàmic. Podem culpabilitzar Occident pels errors comesos, a l’Iraq, a Líbia, a Síria. Podem denigrar el multiculturalisme complaent amb les diferències o, al contrari, les polítiques assimilacionistes que imposen els principis de la laïcitat republicana. El que no podem fer és renunciar a les creences que hem anat consolidant com a imprescindibles i inqüestionables: la llibertat d’expressió, l’imperi de la llei, la democràcia. Des d’aquests valors cal pensar quines han de ser les mesures més coherents per desactivar l’islamisme fanàtic. Dubto que els bombardejos indiscriminats a l’Estat Islàmic serveixen per a res més que per atiar l’odi a Occident. Em pregunto per què la coalició internacional que s’està formant no es planteja, abans de recórrer a les bombes, altres vies com el bloqueig de les fonts de finançament o la neutralització de les xarxes de propaganda i captació de futurs terroristes. Si volem defensar la nostra seguretat, però també el compromís amb els drets humans, les vies violentes no són la millor manera de fer-ho.