Cospedal saluda Espinosa de los Monteros

Hi ha una imatge prèvia a la compareixença d'aquest dijous de María Dolores de Cospedal davant de la comissió parlamentària que investiga el cas Kitchen, i és la foto —que trobeu en aquest diari— del moment en què l'ex secretària general del PP, exministra, expresidenta de Castella-la Manxa i ex de tot saluda, als passadissos del Congrés, Iván Espinosa de los Monteros, subsecretari de relacions internacionals de Vox. Les relacions internacionals de Vox, ja que les esmentem, són un tema ben interessant, que abasta des del finançament iranià que va rebre el partit als seus inicis fins a les connexions amb Steve Bannon (exassessor de Trump i un dels caparrots visibles de l'extrema dreta ianqui), passant —evidentment— per les extremes dretes europees. La idea de l'esmentat Bannon segons la qual el planeta va cap a un replegament nacionalista, i que per tant és necessari articular una aliança global de partits d'extrema dreta, segueix en peu, i Vox —per descomptat— és una de les formacions que vol tenir el seu lloc en aquesta festa macabra. El PP també hi és convidat, i de fet Pablo Casado i la resta dels actuals i estrafolaris dirigents de Génova 13 són vistos amb bons ulls per Bannon i els capitostos del neofeixisme global.

Però parlàvem de la foto. Tothom hi surt amb la mascareta posada, i això fa que ressaltin els ulls i les mirades. La de Cospedal és dolguda, com la d'algú que es troba en un mal pas que li sembla intolerable: “Mira com m'he de veure, havent de comparèixer davant d'aquests babaus insignificants”, és a dir, davant dels membres de la comissió d'investigació, davant dels quals, després, s'havia de negar a parlar (excepte per titllar de colpistes els catalans, i d'etarres els bascos). Espinosa de los Monteros li sosté el braç i li dedica una mirada que no és tan sols d'encoratjament, sinó també de reconeixement: la mira com a una igual, com a una membre de la mateixa estirp. És com es miren aquells que mai, ni un sol dia, obliden que ells van guanyar la guerra. Tant se val que ells no hi fossin: hi eren els seus, i no tan sols “els seus” en termes ideològics, sinó també biològics, familiars. A banda i banda, Cuca Gamarra i Macarena Olona, portaveus del PP i Vox, respectivament, s'ho miren com si en donessin fe. La mirada de Gamarra no la veiem; la d'Olona és entravessada, però això tampoc és novetat.

Els protagonistes, Cospedal i Espinosa de los Monteros, desprenen, en l'acte de saludar-se, la mateixa altivesa que en totes les altres coses que els hem vist fer a la seva vida pública. És l'altivesa dels que se saben i es volen amos d'Espanya, i senten que el poder els ha estat momentàniament usurpat per aquells que no saben ni poden ni han de tenir-lo. Que han oblidat, o fan veure que obliden, que ja van perdre la guerra. L'objectiu és recuperar-lo d'aquestes mans espúries, el poder, i de passada fer-los recordar, als usurpadors, la seva condició de perdedors, de desgraciats que ja haurien d'haver après que no són qui per voler manar damunt Espanya ni damunt res.