La cosina Josefina
Ni Alícia Sánchez-Camacho ni José Manuel Villarejo, en aquesta conversa privada però corrupta que s’ha filtrat d’ells, conspirant a petita escala, no semblen Einstein i Marie Curie. Ell li demana que quan truqui digui que és “la seva cosina”.
“Quin nom t’agrada?”, li pregunta ell a la dona. I la dona, que és la de La Camarga, diu: “Maria”. Que tendre. Un nom neutre, però bonic, més neutre, esclar, que Alícia, un nom de problema de mates. Però llavors, el murri, el buscavides, el pícaro, canvia de parer, perquè exclama: “És que jo no tinc cap cosina Maria”. Ah, esclar. “I quina cosina tens?”, demana ella, m’imagino que perplexa, astorada. “Tinc una cosina Josefina”, diu ell, com un nen consentit que juga. “Doncs Josefina”, concedeix ella.
Em fa pena imaginar-me els treballadors de la centraleta d’aquest senyor. No devia ser l'única cosina Maria que li trucava. Hi devia haver tiets Paco, nebots Borja, cunyades Loli. Tota la caterva d’espiats i espiadors formant part de la família de l’home que es gravava fins i tot quan feia pipí. Devia ser una clau, potser, per avisar. “Ep, que truca un altre tros de carn de canó”.
Per què ell, suposadament, va voler donar veracitat al nom de la cosina, després de concedir-li a la senyora el privilegi de la tria del nom fals? No té cap sentit. Si la cosina Josefina li trucava regularment, els de la centraleta ja devien haver intercanviat quatre paraules més d’un cop i li’n coneixien el to de veu. Si no li havia trucat mai (a mi mai m’ha trucat cap cosí al diari ARA), a què treu cap el realisme envers el llinatge? ¿Era una manera perversa de demostrar un minso poder? D’humiliar? “Quin nom t’agrada?”, li pregunta. I ella, pobra, no li diu “M’és igual”, no li diu “El que calgui”. No, no. Va i li contesta que “Maria”, tot i que no és acceptat. “Cosina Josefina” és el nom més trist posat mai a la història de l’espionatge inclosos Mortadel·lo i Filemó.
