Cosificar, cosificar-se i ser cosificat
En Marc Giró m’ha escrit unes floretes tan grosses des de les pàgines del suplement dominical de l’ARA que no respondre seria imperdonablement maleducat, i si alguna cosa hem après gràcies a Giró és que cal cuidar les formes. Si no l’han pogut llegir (i no és que jo sigui vident, sinó que els articles del Diumenge es publiquen en digital al llarg de la setmana, com correspon a una casa enamorada pel vell i exaltada pel nou com aquesta en què facturem), el resumeixo: Giró i jo no ens coneixíem i ens vam trobar per primer cop a la roda de premsa de Bad Painting?, una exposició brillant de Carlos Pazos “amb la complicitat absoluta d’Eloy Fernández Porta” per a la Fundació Vila Casas, avinentesa que Giró va aprofitar per dedicar el final del seu article setmanal, esplèndid com sempre, a desenvolupar aquesta idea: “De Burdeus tothom en ressalta les virtuts del seu intel·lecte, però crec que estem passant per alt, i molt, les múltiples qualitats de la seva ossamenta i musculatura”, i així fins a acabar amb la imatge de servidor de vostès “marcant paquet i en calçotets”.
No se m’acut res millor per tornar l’ensabonada a Giró que una ensabonada inversa. Mentre que tothom parla sempre de l'enginy que té en Giró, de quin riure que fa i que sempre va molt elegant, es presta molta menys atenció a la seva sofisticadíssima sapiència, finesa filosòfica i, per què no dir-ho, compromís polític. Giró, que segons Viquipèdia és historiador de l’art i el 2016 va obtenir el Premi Bones Pràctiques de Comunicació No Sexista de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya, ha aconseguit que a la ràdio més escoltada del país (i propietat d’un comte), a les pàgines del principal diari en català i en un late show de televisió espanyola hi hagi menys futbolistes i politòlegs i més poetes i experts en moda.
Plantejar la qüestió de la cosificació masculina en el món de la cultura catalana a propòsit dels meus pectorals més o menys esculpits és un exemple perfecte de com Giró utilitza la ironia per introduir debats més seriosos sense que es noti, un mètode que, per cert, va parir Sòcrates. Tradicionalment, els valors seriosos eren coses d’essència i interioritat, com ara la intel·ligència i la moral, mentre que les qüestions de la imatge i els sentits pertanyien al territori frívol de les aparences. Però gràcies a revolucions modernes com la feminista, tothom ha entès que els guardians de la cultura havien manipulat aquesta divisió i moltes altres perquè determinats col·lectius tinguessin avantatges sobre uns altres. Si l’estètica és cosa de dones, la pressió estètica només s’exercirà sobre les dones.
El que passa és que el camí per acabar amb la pressió estètica no és carregar-se l’estètica. Que el patriarcat hagi utilitzat la mirada contra les dones, els gais, les lesbianes i així fins al plus, no vol dir que la solució impliqui renunciar a les tones de saviesa i plaer que hi ha en reialmes tan apassionats com la joiera, la indumentària o el maquillatge. Contra certes utopies que confonen la igualtat amb la grisor, la resposta a les injustícies estètiques no és abolir l’estètica, sinó asseure-la al costat de la resta de coneixements de primera fila, ben travessada de les complexitats que sempre ha tingut, especialment de les polítiques.
Això és el que ha fet i fa Marc Giró, però, de fet, dos dels tipus que millor ho fan a Catalunya són Carlos Pazos i Eloy Fernández Porta, els veritables protagonistes de tota aquesta història que recomano córrer a llegir, mirar i escoltar. Per als qui no els coneguin, Pazos és una artista de culte amb una de les trajectòries més llargues i fascinants del panorama català, i Fernández Porta és un dels millors assagistes del país. La gràcia és que tots dos són senyors que sempre s’han interessat per coses suposadament de senyores com ara la roba, la ploma o la performativitat, amb una clara voluntat d’épater le bourgeois. Sense anar més lluny, Bad Painting? consisteix a posar quadres de pintors respectables del fons del MNAC al costat d’anònims i preguntar-se, amb el sociòleg Pierre Bourdieu, per què “tan sols la classe dominant està autoritzada a emetre judicis del gust”. Que ho facin a la Vila Casas fa pensar que Giró també va cada dia a treballar a la Torre Godó.
La història de l’alta cultura és plena de tresors que cal guardar. Però el menysteniment i feminització de certs sabers ha estat una enganyifa dels de dalt. Incorporant els coneixements sobre el cos, la roba o el gènere a les nostres vides, continuem el projecte de la modernitat en general i de l’art modern en particular, que no és cap altre que despullar el fons absurd i injust amb què s’aguantaven certes jerarquies i eixamplar el cercle de les coses dignes de ser dites, mirades i celebrades. De seguida es veu que així la vida té molta més gràcia i el problema no és la cosificació, sinó qui la fa, des d’on i amb quina idea. És el que intento pensar quan, efectivament, treballo els abdominals.
