Quan les coses se saben, tenen conseqüències

Aquest dimarts feia just un any de l’abdicació del rei Joan Carles I, i dimitia Joseph Blatter al capdavant de la FIFA. No són càrrecs comparables, però sí que són situacions comparables. Antics intocables que cauen. Per què? Perquè ara se saben més coses, i això té conseqüències. El món opac era més còmode per ser rei que el món transparent. El món opac era més idoni per dirigir una organització amb assumptes tan tèrbols com els que està mostrant la FIFA des que ha començat l’etapa de les transparències.

El dia que Blatter va ser reelegit, la conclusió era fàcil: “N’hi ha que se’n surten sempre, no serveix de res que es coneguin els escàndols”. Però era una conclusió precipitada, i quatre dies després -quatre de comptats, exactes- no ha pogut resistir la pressió. Ni tan sols un rei, que com el seu càrrec indica no ha de passar per les urnes, i ni tan sols algú que acaba de passar per les urnes han pogut resistir un nivell determinat d’escàndols i de pressió.

Assistim, en directe, al final d’alguns autoritarismes, d’alguns règims que tenien llicència per fer el que els semblava i dret que no se sabés. Som en un moment complex en què caldrà anar reconquerint autoritats morals, que no tenen a veure només amb la capacitat d’obtenir els vots suficients. Encara no ho podem considerar un èxit, perquè cada cop que moren impunitats en neixen d’altres, però hem de començar a mirar als ulls de qui ens vulgui fer creure que res té conseqüències i posar-li exemples, fer-li un croquis, documentar-l’hi. I això és aplicable a qui tingui encara capacitat per maniobrar en privat però no pugui explicar en públic el que fa, per què ho fa i on porta el que fa.