Ahir l’Església catòlica va celebrar la festa de la presentació de Jesús al temple i la purificació de la Mare de Déu. Festa coneguda popularment com la Candelera. L’Evangeli de sant Lluc, que és l’únic que en parla, ens explica l’escena amb tot detall, com acostuma a fer un gran escriptor com ell. Diu: “Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: «Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor»”. Havien d’oferir en sacrifici un parell de tórtores o dos colomins. Lluc, de candeles, no en diu res, però la tradició ha fet que abans de la celebració de la missa d’aquest dia es beneeixin candeles, i s’encenguin, com a mínim –en tinc un vague record–, durant la lectura de l’evangeli. El foc, ja ho sabem, és una cosa ancestral per als humans, i carregada de significats. I aquelles flametes vacil·lants de les candeles ens portaven molt enrere, fins a les arrels de la nostra cultura i de la nostra sensibilitat. Recordo aquesta festa amb una especial nostàlgia. A la capella del col·legi dels Maristes de Girona, tot aquell ramadet de nens i adolescents sosteníem la nostra candela encesa mentre durava la lectura de l’evangeli. Després, la disciplina del col·legi es relaxava una mica, perquè, com que figurava que estàvem tots dejuns, perquè havíem combregat, sortíem al pati per poder esmorzar l’entrepà que havíem portat de casa. El meu era, indefectiblement, de truita a la francesa. Feia fred, si és que no plovia. “Quan la Candelera riu, el fred és viu; quan la Candelera plora, el fred és fora”. Ja coneixen la dita. En aquells temps, els meus, acostumava a fer fred. I en va fer molta, l’any 1956. Als termòmetres, el mercuri va baixar fins a marcar molts graus sota zero. Es van morir moltes oliveres. Quan plovia, ens havíem de menjar la truiteta sota els porxos del pati. I el fred ja era fora.
Hauran observat que he escrit fred a vegades en masculí i altres en femení. A Girona és femení. Però perquè la dita funcioni ha de ser en masculí, que altrament la fred hauria de ser viva i no rimaria amb riu. Coses de la gramàtica.
Després de la Candelera començaven a florir les mimoses i els ametllers i sobretot començava una frisança estranya quan ja érem adolescents. Era la primavera que s’anunciava tímidament. Ara ja no crec que la Candelera susciti aquestes coses, ja no crec que se celebri d’una manera especial. Les frisances dels adolescents sí que hi deuen ser, perquè és una cosa que depèn de les hormones, i potser hi ha adolescents que es fixen en les mimoses que floreixen, però em sembla que no són gaires.
Aquest any la lluna de Nissan, que és la que marca la Pasqua, fa que la Quaresma vingui molt aviat i Dimecres de Cendra, per tant, també. I aquesta follia col·lectiva que és el Carnaval, també. Ara que tot l’any és Carnaval, se celebra més que mai. Sobretot a la costa, a Sant Feliu, a Palamós, a Platja d’Aro, s’organitzen cavalcades, rues i concursos de carrosses i disfresses. La Costa Brava es pensa que és el Brasil i Platja d’Aro que és Ipanema. Les colles es passen l’any cosint i retallant i encolant, i les noies aprenen a moure els culets com si fossin brasileres, amb una mica menys de gràcia, això sí. Però la gent socialitza, com diuen ara, que és el que sembla que cal fer. Potser sí. Comprendran que a mi, que enyoro les flametes de la Candelera, tot això no m’interessi gaire, però és que ja soc vell i aquestes coses són reino de juventud, per dir-ho amb el vers de Jaime Gil de Biedma.
Mentrestant es van morint palestins. I els jueus no volen aturar la matança. També moren ucraïnesos i russos i algun americà. Els armenis continuen perseguits… I el mar Roig s’ha convertit en un lloc impossible. El comerç s’encareix, perquè s’encareix el transport. I la sequera o el que sigui ha encarit l’oli d’oliva fins a preus impensables.
I a l’Espanya profunda tot continua també com sempre. Hi ha, diuen, un pla per fer caure Pedro Sánchez, perquè és una mena de dimoni que vol trencar la sacratíssima unitat de la pàtria. Amnistia? De què, si no s’ha fet res dolent. Dreyfus no la volia de cap manera, l’amnistia, perquè acceptar-la, deia, era acceptar la seva culpabilitat. I ell era innocent. Ara resulta que Puigdemont i Rovira són terroristes. Quan el jutge instructor hagi acabat els arguments persecutoris potser seran fins i tot pederastes, com va dir l’Eduard Voltes l’altra nit a can Graset.
