Coses de la Beatriz
Fa uns anys, quan n'hi quedaven pocs per arribar als vuitanta, la Beatriz conservava a la memòria uns cent noms, i no necessitava ni un instant per recordar quines eren les persones que s'anava trobant pel carrer. "Avui fa molt bo, Mónica", deia. "Com està el teu marit, l'Hilario?", deia.
A la botiga, recollia altres noms de la memòria, de l'època en què encara anava al cine, i participava animadament en la conversa: "Hi ha moltes mares que no fan més que parlar de les artistes, que si la Marilyn això, que si la Sofia Loren allò, que si la Gina Lollobrigida allò de més enllà; però, us dic la veritat, si jo tingués una filla l'últim que voldria per a ella seria la vida de la Marilyn, de la Sofia Loren o de la Gina Lollobrigida". Deia "Lo-llo-bri-gi-da", amb totes les síl·labes, sense travar-se la llengua. A més, malgrat que no era gaire aficionada al futbol, no era estrany que els dilluns truqués als seus fills i els digués, per exemple: "El gol de l'Athletic el va marcar de cap Andrinua. El del Barcelona, Laudrup". Tenia un gat, el Bruno, i aquest era el nom que més vegades sortia de la seva boca al llarg del dia. A vegades li deia vell Bruno: "Ja estàs dormint altra vegada, vell Bruno?"
Cinc o sis anys més tard, quan en tenia gairebé vuitanta-cinc, només era capaç de retenir la meitat dels noms, o potser menys. Les seves explicacions van perdre precisió: "Si tingués una filla, no voldria que fos una artista de cine", deia. Pel que fa al futbol, l'únic que retenia era el resultat: "Avui, bé, han guanyat dos a zero". Pel carrer, se'n sortia a mitges: "Com va, Mónica? I com està el teu marit?" El nom del marit, l'Hilario, se li havia esborrat. Però no el del seu gat. Feia anys que havia mort, però el citava sovint: "Aquí acostumava a tombar-se el Bruno. Com dormia aquell gat!"
De mal en pitjor, la memòria li va quedar buida. "Qui és?", li pregunten ara els seus fills mostrant-li una foto de la Marilyn. "No ho sé -respon-, però és una noia força bonica". Quan la saluden pel carrer o a la botiga, "Com va, Beatriz?", ella torna la salutació amb rapidesa, "Jo bé, i tu?", i continua parlant sense deixar de somriure: "I la gent de la teva família? Com estan? Tots bé?" Està dissimulant, ha après a dissimular. No reconeix la persona que té al davant tot i que es tracta de la Mónica, la seva amiga de sempre. Durant molts anys van anar plegades a les classes de gimnàstica del poliesportiu del poble. El que passa és que la Beatriz no recorda les hores passades corejant allò d'"un, dos, tres i amunt!", "un, dos, tres i avall!" Així que s'enfada, i s'allunya de pressa mentre xiuxiueja: "Però de què em coneix aquesta?"
Són molts els que, com la Mónica, se li acosten pel carrer. La saluden amb simpatia, a vegades li fan un petó. De tant repetir-se, l'escena la comença a angoixar. Als seus ulls hi apareix una ombra. Intueix que alguna cosa se li escapa, que hi ha una cosa important que no comprèn; però no va més enllà d'aquesta sospita, i es queda en si mateixa, immòbil, com si fos al caire d'un precipici. "Beatriz", la criden quan passa. "Sí, adéu, fins després!", respon ella accelerant el pas. L'ombra se li menja la mirada. Està espantada. Què ha passat? Com ha arribat a aquest lloc on només hi ha desconeguts?
La Beatriz ja no vol sortir al carrer. Casa seva té cent metres quadrats. Dins segueix els consells del metge i passa les millors hores del dia passejant pel passadís; la resta d'hores, les llargues, es queda al llit. A vegades té visites, perquè uns desconeguts que tenen les claus de casa i entren, i criden, li fan petons, aixequen les persianes de la finestra fent soroll. "Aquesta casa és meva, eh?", els diu. Els desconeguts s'asseuen al sofà del menjador i comencen a fer petar la xerrada, i li pregunten per un gat. "Te'n recordes? El Bruno sempre dormia aquí". La Beatriz els respon amb amabilitat. "Perdonin però jo crec que no. Vaig tenir un gat, però no es deia com vostès han dit. Jo crec que es deia Gina. Gina Lollobrigida". Aleshores els desconeguts comencen a parlar de cine, i ella els dóna la raó, no vol problemes, tenen les claus de casa. "No s'enfadin, però ara m'he de moure", els diu al cap d'una estona. "M'ho ha dit un senyor, que em convé caminar. Dos quilòmetres al dia, com a mínim". Per un moment, l'ombra de la seva mirada i la del passadís es confonen. "Saben quantes voltes he de donar per fer dos quilòmetres?", pregunta als desconeguts, i per un instant els seus ulls recuperen la llum, els seus llavis el somriure. Sap la resposta, i n'està orgullosa. "Dues- centes ", diu. S'aixeca i comença la seva caminada.