Tot just fa una setmana vam publicar un ampli reportatge que ha generat un fort debat social i protestes dels estudiants i ha comportat la dimissió de la direcció de l’Institut del Teatre.
Dos periodistes, Albert Llimós i Núria Juanico, culminaven la feina d’un any durant el qual han escoltat amb delicadesa, pacientment i sense la més mínima pressió, centenars de persones, la majoria noies, que havien decidit explicar les humiliacions d’alguns professors, les pressions psicològiques i els abusos sexuals que havien viscut en graus diversos. La feina de selecció de les denúncies s’ha fet de manera rigorosa i exigent, buscant patrons i reiteració de comportaments similars durant anys i amb desenes de persones en cada cas. Sense desenes de denúncies als periodistes, amb afectades disposades si calia a fer un pas endavant judicialment, no es va publicar cap nom. Sabíem que havíem de donar veu a les denúncies però també sabíem que si a les noies no se les havien cregut, si s’havia minimitzat un ambient tòxic i destructiu durant tants anys, també s’intentaria sembrar el dubte sobre la certesa i la importància de la feina periodística. Sabíem que lluitàvem contra el que anomenarem “el magma”. Què és el magma? Doncs és aquella manera de fer, molts cops una suma d’accions i sobretot d’omissions, que permet que la injustícia o l’abús s’imposin i que el silenci ho tapi tot, minimitzant la importància de la humiliació i acusant la víctima d’exageració, d’haver-se posat en una posició temerària o de risc. El magma permet que el que és un secret de domini públic no surti a la llum, que s’abusi de la joventut, la timidesa, l’ambició o la feblesa de caràcter, per convertir passos a les palpentes en un infern.
JOAN
De fet, part de la determinació de publicar neix d’una frase reiterada quan es vol restar importància als abusos de qualsevol tipus: “Ja ho saps, això són coses d’en...” Aquest cop eren les coses d’en Joan i el secret compartit permetia que s’hi restés importància.
Els temps han canviat i és moment que tots prenguem nota de les noves normes, especialment els més grans i especialment els homes que no s’han preguntat mai si la seva manera d’actuar és ofensiva per als que no estan acostumats a dictar les normes sinó a haver-les de seguir.
El tema del consentiment, la relació entre homes i dones, ha fet un tomb generacional. Un canvi que en aquest cas ha obligat una direcció que no va tenir les eines per acabar amb un ambient tòxic i intimidatori a dimitir en bloc per no haver aconseguit aturar “comportaments abusius i autoritaris”.
En cap cas es tracta d’una croada puritana, com alguns van intentar insinuar per restar-li profunditat. La llibertat individual no té res a veure amb la falta de respecte, ni la humiliació. Una aula o qualsevol context professional exigeixen el màxim respecte a l’altre, i aquesta no és una precisió gratuïta, ni poc important, no és una obvietat. Les relacions humanes en qualsevol àmbit són complexes i només el respecte mutu les pot fer menys lesives o més riques.
El tema de l’IT val per a tota la nostra societat i la seva qualitat cívica. També apel·la a la utilitat de la premsa per acabar amb el magma. Cal entendre, i que s’imposi a la pràctica, que el poder no és un salconduit. Al contrari, és responsabilitat i no impunitat.
JUANITO
De la denúncia dels anònims de qui han abusat els seus professors al menys anònim dels abusadors de poder sobre els seus ciutadans. Un altre que ha aconseguit viure en el magma de la impunitat i el silenci compartit per un tipus de premsa cortesana que ha callat a canvi de les prebendes socials i econòmiques que suposa l’obediència.
La notícia diu que el rei Joan Carles ha pagat a Hisenda 4.395.901,96 euros per evitar les conseqüències d’un delicte fiscal. No hauria pagat impostos per despeses aproximades de 8,2 milions d’euros. Els 4 milions se sumen al pagament al desembre de 678.393 euros més. Els diners haurien sortit de passar el plat a un grup d’amics. Sembla que ha tancat préstecs personals que serien transmissibles per via herència. És obvi que Joan Carles no podrà tornar els préstecs, si no és que surten noves fortunes en nous paradisos, i que res no és gratis. Els espanyols tenen dret a saber qui ha pagat i qui tornarà i com -si amb liquiditat o en espècies i contractes- aquests diners.
L’operació maquillatge de la figura de Joan Carles I aquesta setmana al Congrés per l’aniversari del 23-F no enganya ningú. Bé, hi ha moments que sembla que al PSOE, però Felip VI ha de saber que molts ciutadans a Catalunya no estan disposats a participar de la boira, del magma que fins ara tot ho callava.
