Poca cosa en Comú
El lent retorn a la “normalitat” política catalana ha viscut un nou episodi amb la retirada d’Ada Colau. En comparació amb el rebombori que acompanya la pugna precongressual d’ERC, el final del colauisme ha estat més aviat discret. Ja ni tan sols se’n parla, de la recent assemblea dels Comuns, tot i que el comiat de l’exalcaldessa no ha estat precisament airós: l’informe de gestió no ha arribat al 50% dels vots favorables. També és un càstig per a Jéssica Albiach, que ha deixat el càrrec orgànic dins del partit, tot i que seguirà sent la seva veu al Parlament.
Els Comuns estan obligats a una certa catarsi, perquè hi ha molta distància entre el moment actual i el seu prime, el 2015, quan Colau era alcaldessa i Xavier Domènech va guanyar les eleccions generals a Catalunya. És cert que en aquell moment els Comuns eren un moviment dopat. Dopat pels seus flirtejos amb l’independentisme (que es van revelar com a merament tàctics) i pel gran impuls del Podem de Pablo Iglesias. En aquell moment, molts catalans van veure en els Comuns una hibridació entre el sobiranisme més o menys matisat i l’impuls social sorgit del 15-M.
Nou anys després, de tot aquell escenari no en queda gairebé res. Colau es va distanciar de l’independentisme tan bon punt li va deixar de ser útil; encara més, per mantenir-se a l’alcaldia li va arrabassar la vara a Ernest Maragall amb els vots del PSC i de Manuel Valls (2019), i quatre anys després, davant la victòria de Trias, va votar amb el PSC i el PP per portar Collboni a l’alcaldia. Per ser justos, cal dir que els fets del 2017 han demostrat que Colau feia bé de no refiar-se de la perícia estratègica dels líders d’ERC i Junts. Però tot i la seva teòrica defensa del referèndum, el cert és que els Comuns, a l’hora de la veritat, han estat un cavall de Troia per a l’independentisme.
Com a alcaldessa, Ada Colau es va trobar de seguida amb les limitacions imposades per la seva exigua majoria i per la inèrcia política i econòmica del moment. Les mesures per limitar el trànsit al centre de la ciutat i per frenar l’expansió del sector turístic anaven en la bona direcció, però van quedar lluny de les expectatives. Colau també va caure, com tota l’esquerra, en la dèria per guanyar les batalles culturals, mentre els grans problemes de la ciutat –especialment l’habitatge– van continuar oberts.
De tota manera, el que va acabar condemnant Ada Colau va ser la creixent decadència del seu espai polític, tant a Catalunya com –especialment– a Madrid, on després del declivi de Pablo Iglesias i de la traumàtica ruptura entre Podem i Sumar l’espai polític a l’esquerra del PSOE no ha fet més que recular. Com també li passa al PP (i tard o d’hora li passarà al PSC), els Comuns depenen de les crisis cícliques del soci espanyol de torn. Aquesta és el gran desavantatge del dependentisme.
Amb el comiat de Colau s’acaba del tot l’etapa de la política somiatruites de la dècada del 2010, un moment en què a Catalunya semblava possible un canvi radical a partir de dos vectors que, en lloc de retroalimentar-se, s’han acabat fent nosa. Ara, davant del risc d’una sociovergència renovada, s’alcen veus –com la del mateix Xavier Domènech– que reclamen un diàleg obert de les forces de l’anomenada esquerra sobiranista (una marca de límits massa interpretables). Tant els Comuns, com ERC, com la CUP, còmplices i alhora víctimes del gir electoral a la dreta, estan obligatsa a una cura d’humilitat i a dispensar una mirada generosa als seus veïns ideològics. Una altra cosa és que això permeti formular objectius compartits, més enllà de parar els peus al PP i a Vox.