Corsos, catalans, occitans, asturians...

Llegim a l’ARA que, “després de dècades de reivindicacions dels nacionalistes i dels independentistes corsos, el president de França, Emmanuel Macron, durant un discurs que ha fet al Parlament cors aquest dijous s'ha compromès a impulsar l'autonomia de Còrsega i a estudiar el traspàs d'algunes competències a l'illa”. Es veu que no serà una “autonomia plena”, com diu que volia el govern cors. Ni una autonomia “contra l’estat”, ni una “autonomia sense estat”.

Si volem creure’ns, de veritat, Europa, i volem que sigui com els Estats Units, no tenim –tenen– més remei que donar sortida a totes les independències de totes les nacions, grans i petites, en tot cas històriques. De la mateixa manera que l’enyorada Carme Junyent deia que el futur del català, a Catalunya, passava pel reconeixement de l’urdú, a Catalunya el reconeixement d’Europa passa pel reconeixement del cors. No és una amanida ben travada una amanida que només té dos ingredients. Sí que ho és una que en té quinze. No és una Europa ben travada una que només té el castellà i l’alemany. Sí que ho és una que té el cors, el català, el bretó... I no només pel cors, el català i el bretó. També pel francès.

L’hegemonia, de vegades, no és qüestió de grandària. Vint nans junts poden fer més que dos gegants. Seria meravellós que això que en diem la Unió Europea gastés molt en traductors, i els nostres joves sabessin que aquí, a la Unió Europea, hi ha molta feina a traduir, i que si ets un Erasmus cors i vens a Catalunya aprens català. Pocs llocs del món tenen tanta riquesa lingüística. Hauríem de fer-ne la nostra identitat. Un negoci, una raresa, una meravella. Europa hauria de ser la torre de Babel del món. No hi ha res més civilitzat.