MadridAixò s'anima. La llarga campanya electoral ens tindrà ben distrets. Tot s'hi val per llançar-se sobre el rival, ja sigui el cas Mediador, un sòrdid episodi de corrupció que afecta el PSOE, o la marxa de Ferrovial, de la qual segons el PP en té la culpa el govern per perseguir els empresaris. Hi ha raons per creure que aquesta campanya serà com les antigues batalles navals, quan els vaixells eren de fusta i anaven armats amb desenes de canons. Així ha sigut el signe de l'última setmana, en què l'ordre ha sigut batre la coberta de la nau oponent –no en direm enemiga– i abordar-la sense pietat. El debat ha transcorregut a cop de destral.
Ara l'atenció mediàtica està centrada en el ja exdiputat socialista Juan Bernardo Fuentes, conegut com a Tito Berni, protagonista de la mencionada operació Mediador i suposadament al capdavant d'una trama dedicada a extorsionar empresaris de les Canàries que hauria utilitzat les instal·lacions del Congrés per a les seves maquinacions. Una vergonya, sens dubte. Hi ha personatges com el del general de la Guàrdia Civil a qui se li han trobat 61.110 euros en metàl·lic a casa que semblen sortits d'un guió cinematogràfic de Rafael Azcona, portat a la pantalla per Luis García Berlanga.
És un tema ben llastimós, que demostra que el fenomen de la corrupció té les mans molt llargues i que els controls de l'activitat dels polítics semblen no ser mai suficients. Però compte amb excedir-se. Ho dic perquè ara ja no és fàcil accedir al Congrés i volen complicar-ho encara més. Teòricament, l'objectiu és que les instal·lacions de la cambra no puguin ser escenari de corrupció. Un propòsit una mica ingenu, perquè els pactes inconfessables no cal fer-los als despatxos del Parlament.
Això queda ben clar en l'altre tema de la setmana, les filtracions sobre les activitats dels més alts responsables del ministeri de l'Interior en l'etapa de Mariano Rajoy (PP). Per a aquest guió ja no podríem recórrer al tàndem Berlanga-Azcona. Aquí ja estem en l'àmbit d'Álex de la Iglesia i el seu guionista habitual, Jorge Guerricaechevarría. Tornar a conèixer com es va utilitzar l'aparell de seguretat de l'Estat per intentar tapar la corrupció del PP mentre s'intentava lluitar contra l'independentisme per vies il·legals és una experiència descoratjadora. Quanta mala fe i quanta incompetència.
Però el que també crida l'atenció és la reacció dels dos grans partits estatals davant les revelacions en els dos casos, el de Tito Berni i el de l'operació Kitchen, en paral·lel amb les activitats de l'anomenada policia patriòtica. En el primer cas, el PSOE ha volgut perimetrar el foc per tractar d'evitar que l'incendi es propagués i afectés altres diputats que van participar en trobades gastronòmiques amb el mencionat exparlamentari, el Tito Berni, assistent també a altres festes nocturnes vergonyoses. Però és que en el segon cas el PP fa anys que mira cap a un altre costat i que no veu la biga que té als ulls. I això també té una traducció en l'activitat parlamentària.
Ho dic perquè ara el PP reclama una comissió d'investigació sobre la suposada trama de cobrament de comissions de Tito Berni, i en canvi s'ha oposat a deixar que comenci a funcionar la que ja es va votar el mes de juny passat sobre l'operació Catalunya i la policia patriòtica, sense que encara no s'hagi constituït. Aquest conjunt d'episodis és, probablement, el punt inicial d'una llarga campanya electoral que té la primera fita el pròxim 28 de maig, amb les municipals i autonòmiques, i la segona a finals d'any, amb les generals. El ball de bastons entre el PP i el PSOE serà intens, com veiem. Els rumors recorren aquests dies els cenacles de Madrid, amb la tesi que aquest clima carregat només comença i que hi ha molt més material esperant sortir a la llum pública en el moment oportú per deteriorar la credibilitat del rival.
La qüestió és a qui fa més mal aquest ambient. Diríem que a la societat en general, per la pèrdua de confiança en els polítics i la política. Però això també acostuma a tenir uns perdedors més clars que d'altres. Per l'esquerra, la capacitat de mobilització serà clau en les pròximes eleccions. Fa temps que és difícil que des de les tribunes polítiques es generi il·lusió. La gent vol fets, més que promeses. Els teòrics de la filosofia política ens alerten cada dia sobre el retorn a l'individualisme ferotge com a refugi, sobretot si no es troba habitatge, per exemple, i quan es troba el que costa és pagar la llum i el gas, mentre s'ha de fer cua per anar al metge.
La moció de censura
Per això resulta també curiós veure com el portaveu de Podem, Pablo Echenique, va dedicar més temps a criticar el PSOE que a referir-se a les noves revelacions, en forma de whatsapps publicats a El País, sobre l'actuació del ministeri de l'Interior sobre el cas Kitchen. Aquí es tractava de l'intent de robar documentació a l'extresorer del PP, Luis Bárcenas, per tal de tapar aquest cas de corrupció i el suposat finançament il·legal d'aquest partit. El cas d'un diputat presumptament comissionista és greu. Però el d'un partit que utilitza els aparells de l'Estat per cobrir la seva pròpia corrupció sona molt pitjor. En aquest escenari, a Gabriel Rufián, portaveu d'ERC, i a Ferran Bel, portaveu del PDECat, només els va quedar l'altre dia el recurs de la queixa, de la rebequeria, com va dir Rufián al Congrés.
Encara sort que en aquest escenari està a punt d'arribar l'estrambòtica moció de censura de Vox. A l'hora de trobar solucions, res millor que encarregar a Ramón Tamames la tasca d'enderrocament del govern de coalició del PSOE i Podem. Durant la Transició, va treballar amb Santiago Carrillo, secretari general del PCE. Ara, en canvi, ha acceptat ser l'ariet contra Sánchez. Respecto la trajectòria de Tamames, però aquesta pirueta no l'entenc. La vida, que dona voltes. Fa uns anys alguns s'alegraven que empreses i entitats financeres traguessin les seves seus socials de Catalunya. Ara lamenten que Ferrovial marxi d'Espanya als Països Baixos per probables interessos fiscals. De fet, al govern li preocupa més aquest moviment –desitjant que no es contagiï a altres societats– que els possibles efectes del guirigall en què pot convertir-se la moció de censura. No ens pot estranyar que amb tot aquest rerefons hi hagi expectació per la posada en escena d'una obra que es podria titular Escalfa, Tamames, que surts.
