La sobrecàrrega digital a la feina

Un domador s'enfronta a les feres.
30/04/2023
4 min

Un matí de l'estiu passat vaig enviar l'esborrany d'un discurs a una companya perquè me'n donés la seva opinió. Tot i que es tractava d'una lectura llarga i ella era fora en un congrés, em va enviar els seus comentaris aquella mateixa tarda. “Perdó per la demora”, va escriure. No esperava tenir notícies seves aquella setmana, i encara menys aquell dia. No estava trigant, però va sentir la necessitat de disculpar-se igualment. Va resultar que no era l'única. Quan vaig buscar als meus correus electrònics de l'any passat, “perdó per la demora” hi apareixia 547 vegades.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Disculpar-se per la lentitud a l'hora de respondre és símptoma de les exigències poc realistes d'una cultura que ens empeny a estar sempre operatius. Es pressuposa que el treball és la força dominant a les nostres vides. En comptes de deixar espai per a l'oci i el descans, hem d'estar sempre pendents dels nostres canals de comunicació i disposats a deixar allò que estiguem fent en tot moment. Estar localitzable les 24 hores del dia significa viure a la mercè dels calendaris dels altres. És una recepta per cremar-nos. Es valoren més les reaccions superficials que no pas la reflexió profunda. Acabem afanyant-nos per aconseguir fer les coses en comptes de fer-les bé. I malgrat tot, pel que fa al correu electrònic, la majoria dels que hi ha a la safata d'entrada són menys urgents del que sembla.

En una sèrie d'experiments, les investigadores Laura Giurge i Vanessa Bohns van demostrar l'existència d'un “biaix d'urgència del correu electrònic”. Quan la gent rebia correus fora de l'horari laboral, pensava que els remitents esperaven respostes més ràpides del que en realitat esperaven. Com més ràpid creien els destinataris que havien de respondre, més estressats se sentien, i més tendien a haver de bregar amb l'esgotament i la conciliació de la vida laboral i familiar.

L'estrès es mitigava quan els remitents feien un simple pas: transmetre les seves expectatives. Només cal dir alguna cosa com “No és urgent, revisa-ho quan puguis” per alleujar la pressió percebuda per respondre amb rapidesa. I aclarir les expectatives no només ajuda al nostre benestar: les proves de la transició al treball a distància durant la pandèmia demostren que, quan els directors són explícits en les expectatives de comunicació –inclosos els temps de resposta previstos–, els empleats són més productius i eficaços en les tasques diàries.

Quan donem massa prioritat a la velocitat dels nostres correus de resposta, destruïm la nostra capacitat de concentració. Les interrupcions ens fan descarrilar el fil de pensament i causen estralls al nostre progrés. Quan saps que no has de respondre als correus immediatament, pots mantenir la continuïtat i dedicar la teva plena atenció al que vulguis.

Tanmateix, canviar la manera de portar la correspondència és només una part del repte. Per ressituar la premissa que vivim vides sempre disponibles, caldrà un canvi cultural més ampli. Un primer pas és que tots deixem de confondre la rapidesa amb la cortesia. Abans m'enorgullia de respondre amb rapidesa, i prometia als meus alumnes que respondria tots els correus electrònics en 24 hores. I, quan algú em responia amb promptitud, em sentia valorat, veia les respostes ràpides com a mostres de consideració cap a mi. Però la pandèmia em va obligar a replantejar-m'ho.

Un dels aspectes positius dels temps del covid és que la gent s'ha tornat més reflexiva a l'hora de transmetre els seus límits digitals i més comprensiva a l'hora d'acceptar-los. Vam veure un gran augment de correus que acabaven amb frases com “El meu horari laboral potser no coincideix amb el teu”, o “Respon quan et vagi bé”. No podem deixar que aquest establiment de límits s'esvaeixi amb la pandèmia. Necessitem que sigui endèmic.

La rapidesa amb què algú et respon gairebé mai és un senyal de quant li importes. Sol ser un reflex de la feina que tenen, i els retards solen ser símptomes de sobrecàrrega i aclaparament. Els remitents, a més d'explicitar les seves expectatives, podien abandonar certs mals costums, com enviar missatges amb la nota: “Perquè el vegis abans que cap altra cosa”. Altres notes com “Només volia assegurar-me que t'ha arribat correctament” mostren més respecte pel que pugui tenir entre mans el destinatari. Quan som nosaltres els que ens prenem el nostre temps per respondre, ens podem alliberar de la culpa i tenir-nos una certa autocompassió. Tots anem ofegats de missatges. En comptes de disculpar-te per la teva demora, pots expressar gratitud al teu corresponsal per ser un humà raonable: “Gràcies per la teva paciència”.

Replantejar-se què es considera un retard és especialment important per a les persones amb tendència a castigar-se per no respondre a l'acte. Per exemple, les dones. Encara vivim en un món que exerceix una pressió injusta sobre les dones perquè ho deixin estar tot pels altres. Quan un home es pren una setmana per respondre, deu ser que està ocupat amb una cosa important. Si una dona es pren ni que sigui un dia per respondre, sembla que no estigui acomplint el seu deure de tenir cura de les coses.

Durant la major part de la història humana, ser atent volia dir prestar atenció a les necessitats d'un petit grup de persones de l'entorn immediat: família, amics, veïns, companys de feina. Ara, el nombre de persones que poden irrompre a la safata d'entrada, enviar-te missatges de text o colar-se als teus missatges directes de les xarxes socials és il·limitat. La sobrecàrrega digital ens exigeix que redefinim què vol dir ser atents. La veritable prova en una relació no és la rapidesa de la resposta. És la qualitat de l'atenció que reps. Cada vegada que algú es disculpi pel seu retard a l'hora de respondre, aprofiteu l'oportunitat per redefinir les normes.

Copyright The New York Times

Adam Grant és professor de psicologia i 'management' a la Wharton School de la Universitat de Pennsilvània
stats