Corresponsals civils

Aquests últims dies m’he sorprès gratament. Pensava que l’anestèsia informativa havia assolit els límits màxims tolerables. Que el patiment humà estava col·locat tot just al costat de la reacció que et genera el final de la teva sèrie favorita, és a dir, que tot estava situat en la mateixa horitzontalitat i relativitat moral. Com aquella enquesta feta als joves anglesos on sortia reflectit que més de la meitat pensaven que Robin Hood era un personatge històric, de vegades ens enfrontem a les notícies com aquells nens petits que encara no saben diferenciar què és realitat punyent i què és territori Netflix. Però de sobte surten moviments com Volem Acollir. I n’hem d’estar orgullosos. El nostre entramat civil, amb els seus defectes, mostra múscul quan cal.

Esclar que ens podem fer moltes preguntes: és, tanmateix, una societat manipulable, i potser amb el risc de moure’ns per ingenuïtat i postureig? Potser. Però és molt millor reaccionar al dolor d’aquesta manera que amb l’estèril escepticisme que caracteritza altres bàndols. Conclusió: ser polític a Catalunya és una tasca més complicada que a d’altres indrets de l’Estat. Aquí podem empènyer els nostres representants a posicionar-se moralment i terrenalment durant els quatre anys de govern. I això m’encanta. Un polític a Catalunya no pot adormir-se dins del seu programari o ho pagarà car. Perquè no som una societat passiva. Però volia incidir en un aspecte que convé no oblidar. En referència a Volem Acollir, hem de tenir en compte que aquesta demanda sorgeix impulsada per persones que han viatjat als llocs on està succeint la tragèdia humana i que en tornar s'han encarregat de comunicar-ho al seu entorn fins a generar un moviment en cadena. Dubto que sense aquesta presència in situ la resta de nosaltres haguéssim reaccionat. Juntament amb els corresponsals dels mitjans tradicionals, els quals ens informen, els corresponsals civils ens fan creure.