Corresponsal a Roma (i 2)
Els okupes del Cinema America Okupato estaven ben organitzats i el barri els ho agraïa. Gent d'aquella que en diem, i no sé per què, normal visitava l'exposició i xarrava amb ells de fets quotidians, cosa que m'indicava que la convivència fluïa correctament. I això vaig fer jo també, fluir pel Trastevere després d'acomiadar-me de la colla bo i fent una explicació breu de la circumstància política de Catalunya des del punt de vista de la CUP, per mostrar-me simpàtic.
La pluja va cessar en la seua activitat, el vent havia amainat però el fred persistia. Vaig llançar el paraigua esguerrat del paki en una paperera. Potser no era el lloc adequat, però no vaig trobar cap contenidor adient. Vaig entrar a l'església de Santa Maria. Hi havia molts japonesos i un grup d'estudiants mallorquins. Vaig seure en un banc, per descansar, per contemplar el magnífic sostre. Prop de mi, al mateix banc, un home d'uns quaranta anys calb, prim, blanc com un pa de cera, resava amb els dits entrecreuats a l'alçada del pit. Tenia els ulls clucs i ho vaig aprofitar per apamar-lo. ¿De què havia de penedir-se un home així? Probablement dels pecats de tots nosaltres. A la banda esquerra, unes poques dones, algunes amb abric de visó, recitaven el rosari alienes al tràfec sorollós de guiris, la majoria dels quals no diferencien una església d'un concert de rock.
Santa Maria té un ambient càlid i quan torne al carrer note el fred i decidisc anar-me'n al restaurant abans de l'hora reservada. Està gairebé ple, sobretot de joves angleses aplegades al voltant d'una llarga taula. Salude la senyora. Em disculpe per presentar-me abans. Ella somriu i la segueisc a una tauleta del fons. Pel camí passe per davant de les angleses, de físic correcte però fins al cul de vi blanc de la casa. Buon appetito , els desitge; buon appppetito , em responen algunes amb la cara envermellida. Sope molt bé; casolà, com a mi m'agrada: amanida caprese , bruschetta de salmó fumat i fiore di zucca . Ho acompanye amb un Brunello di Montalcino.
Quan se'n van les angleses, el galliner es normalitza. El Trastevere està animat. M'encenc un puret mentre camine cap l'hotel bo i rebaixant l'àpat. El Ponte Sisto té un pati esplèndid, però l'oratge no acompanya. Com solc fer sovint, a l'habitació engegue el televisor. Vaig passant canals fins que m'ature en un on cinc periodistes interroguen Silvio Berlusconi. Pregunten poc, ja que Silvio amb prou feines els deixa parlar. La imatge del polític és horrorosa: cara estirada sense cap senyal d'arrugues, però són els cabells allò que més em crida l'atenció, negres fosquíssims que contrasten de forma brutal amb els dels altres, més joves i amb cabells blancs.
Per qüestions d'espai resumiré breument el que vaig fer l'endemà, a fi de tornar a Berlusconi. Les deu del matí, així que faig la crònica telefònica al programa de Jordi Margarit, La primera pedra , agafe la Via Giulia de camí al Vaticà. En el trajecte, sense parar, reülle detalls molt cubans: edificis particularment bells fets malbé; una quantitat exagerada de monges i capellans joves. Una eixida personal a la crisi, rumie. I una tradició emprenyadora: els italians encara fan servir en excés el clàxon. A les llibreries d'una mica abans de la plaça de Sant Pere, llibres i revistes en rus i japonès. De xinès no en vaig veure cap.
Berlusconi. El meu nebot Vicent, periodista que domina perfectament l'italià, amb molts contactes en aquest país, em conta que entre els seus col·legues de primer nivell s'ha escampat el rumor que en les operacions a què s'ha sotmès el Cavaliere s'inclou també la d'una polla ortopèdica, que s'acciona clicant un botó que tindria a la cintura. Sembla que Silvio estava fart d'empassar-se Viagras i resolgué posar-hi un remei definitiu. És una mena de mecanisme hidràulic complex d'explicar però que funciona. Té un problema, no obstant. Quan es presentava a les cimeres i havia de passar pels arcs de seguretat, l'ortopèdia, automàticament, s'enfilava i empalmava com un burro. Llavors havia de fer una volta fins que el penis recuperava la mida estàndard o, tractant-se d'un país amb dificultats econòmiques, la mida austera.