Córrer

El Lluís puja a l'ascensor. Mai hauria pensat, fa només tres mesos, que es veuria així al mirall, vestit d'esport i amb els mugrons impregnats de vaselina. Fa només tres mesos es va quedar sense feina. La seva empresa va fer un ERO i li va tocar. A ell i a quaranta-sis més. L'endemà de plegar, sense rumb, amb una sensació de buidor angoixant, va passejar tot un matí pel carrer. Havia de fer alguna cosa. No només buscar una altra feina, que també, sinó alguna cosa més. Llavors, no sap ben bé d'on, li va venir al cap la idea. Quan li va dir a la seva dona, ella se'l va mirar una llarga estona, valorant quina era la millor resposta davant d'aquella bestiesa. Finalment, només va dir: "Hauré de fer-te un menjar especial, no?" El Lluís li va agafar les mans i va pensar, un cop més, que havia fet molta sort amb ella. No tenia gaire temps per preparar-se, però es va informar per internet i va iniciar un programa d'entrenament que li prometia poder acabar.

Els seus dos fills, ja adolescents, de primer li van fer força conya però, de mica en mica, també es van anar involucrant fins al punt que, alguns dies, l'acompanyaven a Collserola i li controlaven els temps. Els amics del bar també li feien broma, pensaven que això d'estar a l'atur l'havia trastocat, però després d'unes setmanes, quan el veien passar corrents, se'l van començar a mirar diferent, amb un punt d'enveja. La seva cunyada sempre ha dit que fer això a la seva edat és una bogeria i que l'únic que aconseguirà és jugar-se la salut, però el Lluís ha continuat entrenant-se igualment, matí i tarda, com si d'aquesta marató en depengués vés a saber què. Al final, mig veïnat estarà pendent de la carrera i al bar s'han creuat apostes a veure si aguanta o no. La cosa està igualada.

I avui ha arribat el dia. L'ascensor el porta fins al carrer. És d'hora. Vol arribar aviat a la sortida per estirar bé. La seva família sortirà una mica més tard i l'anirà a animar durant el recorregut. El Lluís encara no ha trobat feina, però ara està convençut que se'n sortirà.