A córrer i molta sort

Diuen que els jugadors del Barça, quan se’n van a un altre equip, se sorprenen de com corren i que ràpids són, els nous companys. I tot seguit se sorprenen també, de manera concatenada, del fet que aquests nous companys s'entrenin tant i donin sentit, doncs, a la paraula entrenador. Potser és normal que un crac mundial no faci ni l’ou perquè no li cal, però potser també és normal que un jugador brillant s’entreni per arribar al nivell de crac mundial. No voldria semblar massa ingènua. En soc i ho sé.

Potser és el moment de dir-ho. Potser no és normal que un oficinista practicant dels triatlons, que una venedora d’electrodomèstics crossfitera, que un repartidor de Glovo, que una escriptora corredora, que el nen que juga als alevins del Sant Kevin de Vallfosca entrenin més hores al dia que un jugador professional del millor equip de futbol del món. Potser no és normal que tots aquests aficionats que he dit s’alimentin de manera una mica més equilibrada (per competir com a amateurs) que aquests professionals del millor equip de futbol del món.

De cap manera dic que hi hagi disbauxa al vestidor. Sí que dic, en canvi, que per moltes raons, físiques i psicològiques i endorfíniques i econòmiques i sanitàries, trobaria normal que els jugadors del Barça de Xavi s’entrenessin intensament. I que aquest entrenament fos la part més important del dia. Que li fessin cas en això seria molt important per a la psique i per a la física. A córrer se n’aprèn corrent. Ho dic com aficionada.