Corrents interns
PLURALISME. Dins del PSC i dins de Catalunya en Comú s’acaben de presentar en societat dos corrents interns que pretenen tenir una veu pròpia. Tots dos tenen en comú la pretensió d’afavorir el diàleg o l’acostament estratègic als partits sobiranistes, o almenys evitar qualsevol temptació d’alineament acrític dins del camp unionista. En el cas del PSC, el nou corrent s’anomena Juliol del 78, que és la data en què el PSC pallaquista, l’altre PSC de Reventós i Obiols i la federació catalana del PSOE es van fusionar. El nom, doncs, pretén recordar l’origen plural del partit. Els seus responsables reivindiquen la tradició catalanista i federalista, i pretenen contrapesar l’alineament de l’actual direcció amb el bloc que formen el PP, Ciutadans i Societat Civil Catalana.
SOBIRANISTES. En el cas dels comuns, el nou corrent és declaradament crític amb la línia oficial, s’anomena Sobiranistes i neix després de la renúncia de Xavier Domènech, el llegat del qual pretén reivindicar Elisenda Alamany, líder del nou sector i -de moment- portaveu dels comuns al Parlament. Alamany és independentista però crítica amb el Procés; malgrat tot, els sectors procedents de l’antiga ICV i de Podem s’han posat en guàrdia contra ella i no han dubtat a carregar contra el seu “afany de protagonisme”. El cert és que el pas endavant d’Alamany garanteix que l’espai dels comuns, tot i l’hiperlideratge d’Ada Colau, continuarà tenint una doble ànima i patint, per tant, la tensió entre blocs. Amb Colau centrada a conservar l’alcaldia, és una incògnita qui seria el candidat o candidata a la presidència de la Generalitat, en cas que es convoquessin eleccions.
ESCEPTICISME. En l’àmbit independentista, aquests moviments es veuen amb simpatia però també amb escepticisme. Els sectors crítics poden ser una pedra a la sabata per a la direcció, però també una coartada que li permeti donar una imatge més centrada. Tant Ada Colau com Miquel Iceta són dos mestres de l’equidistància. Ara com ara, ni el PSC ni els comuns no es poden permetre arrenglerar-se amb la majoria independentista ni amb l’hiperespanyolisme de PP i Ciutadans. Però el judici contra els dirigents polítics independentistes pot fer saltar el tauler de joc. No m’estranyaria que Miquel Iceta estigués satisfet amb l’aparició d’un corrent “catalanista” que ajudi a oblidar la seva famosa foto amb Millo, Albiol i Arrimadas. Ada Colau també necessita mantenir una via de diàleg, sobretot amb ERC, de cara a l’endemà de les eleccions municipals. I diria, també, que el seu instint li diu que en els pròxims mesos -els mesos del judici- corre el risc de quedar-se aïllada de la pulsió del carrer.
Però els independentistes escèptics han de pensar en el que els pugui resultar útil; el seu 47% de vots (jo crec que avui dia ja som més) pot esdevenir un 70% si la causa nacional s’associa al republicanisme, les llibertats bàsiques, la decència, la voluntat de plantar cara a la ultradreta rampant. En aquest sentit, aïllar el PP, Cs i Vox és un imperatiu de país; en canvi, arraconar el PSC cap a posicions numantines és donar aire a l’espanyolisme més agressiu. Que els “catalanistes” del PSC i els “sobiranistes” dels comuns facin part d’aquesta feina de retrobament és saludable.
Això no vol dir que s’hagi d’anar amb el lliri a la mà, sinó amb la ferma voluntat de captar votants que encara no són independentistes, potser perquè pensen que l’independentisme està condemnat, com la pedra de Sísif, a rodolar muntanya avall cada 27 d’octubre. Cal un relat i una estratègia que donin forma a aquesta nova majoria, que és incipient, però inevitable.
