Corrents alterns
«La història era una cuina d’ingredients,
es canviaven les dosis i en sortia un plat diferent»
Erri de Luca
Bufen nous vents, com vasos comunicants, i el que puja, baixa; i el que baixa, puja. També en el taulell polític dels canvis de cicle i els conflictes irresolts, que no acaben, només muten. Si abans-d'ahir era Catalunya qui s’esquerdava i es polaritzava, ara és a la inversa: a Catalunya, un 80% del Parlament està a favor de l’amnistia; al Congrés, un 50,8%. Espanya es trenca. El 2021 –fa només tres anys, que en política no és res– un 80% del Congrés estava aclaparadorament en contra de l’amnistia mentre l’independentisme, que havia perdut set-cents mil vots respecte al 2017, assolia un inèdit 51% del vot a les eleccions catalanes. El canvi de rasant és tan complet que hem passat de veure els barons –així del PP com del PSOE– bramant contra el nacionalisme economicista a brandar-lo desacomplexadament. Hem passat de l'"Espanya ens roba" al "Catalunya ens furta". Per llogar-hi cadires, ahir mateix el president de la Junta d’Andalusia, Juanma Moreno, afirmava que si Catalunya assolia un millor finançament la Junta perdria 6.000 milions. Els que abans negaven tota veracitat de qualsevol balança fiscal són els que ara corren a afirmar-les sense embuts. Fins i tot, bestial paradoxa final, els que porten una dècada –i uns quants segles– exigint l’estricte compliment de l’imperi de la (seva) llei ara corren a desobeir-la. I els que desobeïen raonablement ordres injustes del Constitucional ara li exigeixen que es compleixi la llei –d’amnistia–. Viure per veure –i viceversa– el nou cicle polític global ha capgirat tant les coses que es veu que ara, per ser antisistema en un sistema que fa aigües per tot arreu, s’ha de ser d’extrema dreta. És a dir, la cosa més brutament sistèmica que hi ha –i més caníbal i més inhumana i més brutal.
Esclar que de paradoxes –i de càbales i de caramboles– la història en va plena. Potser val la pena no oblidar que Rodríguez Zapatero va ser escollit l’any 2000 com a secretari general del PSOE, per decantació catalana, per només un alè de diferència respecte a l’altre candidat, que es deia José Bono. Match point, va quedar a nou vots i només nou dècimes de distància. Mirant pel retrovisor, recordo de lluny, com un ressò, que el discurs primerenc del primer Pedro Sánchez que va doblegar a l’apartchik del PSOE va afirmar que, per revertir l’independentisme, calia retornar al 2006 i regressar, com a projecte de futur, al passat. En la vanitat de les aparences, en l’etern bucle de l’enviliment que tants rèdits dona, podríem dir que dialècticament tornem a ser allà: només cal parar l’orella a l’espiral de declaracions que ha obert la ignota proposta de finançament pactada entre el PSC i ERC. El passat és molt manipulable, però no suprimible. I les declaracions de Pedro Sánchez, en el debat d’investidura del 2018, eren ben clares: Catalunya es regeix per una llei que no ha votat. Encara som allà. Amb un doble fet concorrent: tan cert és que l’independentisme ha perdut les eleccions del març com que Sánchez continua depenent d’ell. I la cosa ve de lluny: des del 2018, el PSOE seu i jeu a la Moncloa amb els vots imprescindibles de l’independentisme català i el nacionalisme basc. El teló de fons, immòbil i el de sempre: la permanent incomprensió –reformable? irreformable?– sobre una qüestió democràtica catalana que ateny a una doble qüestió de reconeixement i redistribució. Reconeixement de l’altre i distribució democràtica de poder –és a dir, molt sintèticament, una senzilla qüestió mai no acceptada de respecte i democràcia.
Des d’aquesta perspectiva dels temps que canvien, però no canvien tant com semblen, tots sabíem que la Diada d’enguany tindria la participació més baixa del cicle recent. També sabem que uns la volíem molt més gran i altres, molt més petita. Fins i tot que hi ha qui ni la voldria. Alejandro Fernández, paraules eixorques, va afirmar que el format de la Diada institucional no representava tots els catalans. Aritmètica parlamentària amb mil arestes i matisos, representava pel cap baix un 80%, xifra que en societats europees polaritzades no es pot dir que sigui poc. 73.000 manifestants –ja voldria la Copa Amèrica aquestes xifres d’assistents– que, quan clogui any, ens recordaran que aquesta ha estat la mobilització més important que hagi viscut el país aquest 2024 –i una cosa no treu l’altra–. Han passat més coses contradictòries, intraduïbles o de cinisme geomètric. Per exemple, que el Regne d’Espanya exporta i importa dissidents alhora. Mentre manté llargament Puigdemont a l’exili des de fa set anys –que es diu massa ràpid–, acull ràpidament el veneçolà Edmundo González. En aquest sentit, les paraules de Pedro Sánchez al Comitè Federal de fa dos diumenges eren de doble moral, triple lectura i múltiple aplicació. Va dir: "Continuarem defensant la democràcia i protegint la seguretat i la integritat d’activistes, periodistes i líders polítics estiguin on estiguin, a Palestina, a Rússia o a Veneçuela, qui Espanya no abandonarà". Va oblidar-se de dir Catalunya –va oblidar-se del tot del Regne d’Espanya que governa–. Va oblidar-se de Carles Puigdemont. Va oblidar-se de Jordi Cuixart –nou mesos pres sota el PP i tres anys sota el seu govern–. Va oblidar-se de Carme Forcadell. Va oblidar-se de Pegasus. Va oblidar els infiltrats de Marlaska. Va oblidar-se de Jesús Rodríguez. Va oblidar la impunitat de l’1-O. Va oblidar tots els noms que li permetien prometre enfora el que és incapaç de garantir dins.
Mentrestant, en encertada expressió de Xavier Antich, tindrem una tardor amb l’independentisme al triple divan congressual –i el que en surti també definirà el futur–. Mentrestant, Joaquin Aguirre encara exerceix de jutge, inasequible al desaliento de trobar-se Putin enmig de les Rambles. Continua exercint per molta renovació que hi hagi hagut al CGPJ, i la pregunta sura sola: de debò que no veuen que no desautoritzar Aguirre els desautoritza a tots? I mentrestant, demà, el president de la Generalitat visitarà Felip VI, el rei de bastos i el bastó del 3 d’octubre –¿li demanarà, en nom de la tan citada concòrdia però sobretot en nom dels catalans, que demani perdó per aquell discurs?– Tots dos encaixaran les mans sabent del cert, però, que la represa del contacte de la Generalitat amb la Zarzuela és una falsa il·lusió i que Illa hi va representant una societat dissociada del tot dels Borbons. No cal cap enquesta per esbrinar-ho –per això ja fa molt que no hi ha enquestes del CIS al respecte–. Ara bé, el darrer CEO del març passat ens recorda que només el 15,9% de la societat catalana està a favor de la monarquia i que un 76% tenen nul·la, cap o poca confiança en una institució tan caduca i tan hostil. Mentrestant, el demèrit va fent fundacions a Abu Dhabi per evadir la seva fortuna. I mentrestant, estricta llei del silenci quan el mal borbònic no vol soroll, oblidem el que més es calla de Felip VI: que durant 18 mesos, ja exercint com a rei, va callar que sabia dels comptes suïssos del pare i que sabia, a més, que n’era beneficiari. Borbons sempre a banda, si fem cas –i ho hauríem de fer– del bo d’en Josep Termes, temo que no serà aquest cicle ni aquest PSOE qui, mutatis mutandis, desfaci el miracle català de continuar bategant després de segles sota la planxa jacobina francesa i la Inquisició espanyola. En tot cas, el que és cabdal i vital és que el miracle català no el desfem... nosaltres mateixos.
