S’apropen les eleccions del 12 de maig. M’havia fet el propòsit de mantenir un perfil baix. Però no puc.
Jo vinc del catalanisme antic i pertanyo al món de la vella convergència, la del president Pujol. He estat dues vegades conseller en governs convergents. Crec en les virtuts del mercat i l'empresa. També que només podrem superar els reptes de tot ordre que ens assetja amb un dinamisme econòmic basat en l’empenta combinada de les empreses i les polítiques públiques, i en la incorporació de coneixement en unes i altres. Soc, doncs, pro creixement. He de dir que la lògica comptable no em permet propugnar alhora la necessitat d’un estat del benestar que cohesioni i una voluntat de rebaixes generalitzades d’impostos. Opto pel primer, tot constatant, però, que Catalunya –i no només Catalunya– rep un tracte fiscal injust que fa difícil assolir l’objectiu.
Potser el que acabo de manifestar em situa un xic a l’esquerra del centre de gravetat de l’opinió econòmica de Junts. Però no hi ha dubte que si anés de gestió econòmica, i atès d’on vinc, votaria Junts el 12 de maig. Però no ho faré. Com que persones amb qui he treballat, a les quals dec molt i a les quals admiro, han anunciat que ho faran, voldria explicar-me.
No ho faré perquè per a Junts l’eix econòmic és secundari. El principal és un eix nacional que per a Junts avui és el de la retòrica de la restitució i el que permet incloure la CUP dintre d’un perímetre d’investidura. El president Puigdemont ha fet bona feina en la defensa de Catalunya al Parlament Europeu. Votaré Junts a les eleccions europees. Ara bé, les seves intervencions a la governabilitat de Catalunya –que resumeixo en la sortida del govern de Junts– han estat negatives. Tant a Catalunya com a l’Estat el president Puigdemont, i Junts amb ell, fonamenta el seu tarannà polític en una, a parer meu, gegantina falsa percepció del que els vells marxistes en deien la correlació de forces. La política de tensió permanent que se’n segueix portarà inevitablement al triomf d’un PP ressentit i abrandat contra Catalunya. Que, a sobre, pot molt bé governar amb Vox. És una segona derrota, doncs. Les institucions catalanes han sobreviscut la primera. Qui pot assegurar que superaran la segona? Quan era jove un respectat dirigent del PSUC em va dir que tan difícil com començar una vaga ho era parar-la. No ho he oblidat.
Ho he escrit alguna vegada: si quan el dia arribi –arribarà– que el PP formi govern pensem que és preferible que ho faci, com el 1996, amb permís del PNB i Junts, llavors cal que Junts practiqui ara una política més calmada. M’imagino que molts moderats de Junts pensen que la realitat s’imposarà i que Junts evolucionarà cap a una nova Convergència. Si és així me n'alegraré i li retornaré el vot. Però no soc optimista. La realitat ja s’hauria d’haver imposat.
Què votaré? Doncs venint del catalanisme és lògic que miri cap a Esquerra. Aquesta vegada els donaré el meu vot.
Tres raons:
1. Hi ha aspectes de l’acció i el pensament econòmic d'ERC, sovint propers a l'ideari dels comuns, amb els quals no sintonitzo. Penso que seria més savi per a ERC posicionar-se poc o molt on és el PSC, i diferenciar-se en l’eix nacional. Però també hi ha coses que he considerat molt bones. Com el que s'ha obtingut –important i tangible– en la negociació d’investidura del president Sánchez. I no els qüestiono la competència gestora. Més decisiu: en aquests moments Junts està aconseguint que l’eix nacional torni a ser l’eix central de les eleccions, i si va d’això no tinc dubtes: el que el catalanisme necessita és el tarannà present d'ERC.
2. No convé a Catalunya que ERC perdi força. Si la seva política de moderació és castigada, quina lectura en farà? No ho sé, però la inseguretat i la perplexitat que li generarà no facilitarà que jugui un paper constructiu en la formació del pròxim Govern. No vull pensar que ens poguéssim veure abocats a noves eleccions. Necessitem una ERC segura de si mateixa.
3. Veus carregades d’experiència i d'autoritat han dit que votar Junts és votar en contra d’un nou tripartit. Jo penso que no, que votar ERC és la manera de, amb una mica de sort, evitar un nou tripartit. Per la simple raó que augmenta la possibilitat que el PSC i ERC sumin. Prefereixo un govern del PSC amb ERC, o amb permís d'ERC, que un govern PSC-ERC-Comuns. I si a la fi aquesta és la combinació inevitable, prefereixo que el partit que en la combinació representa el catalanisme històric hi tingui pes.
