Corregir una indecència no és ser decent

PER EVITAR UNA BURLA com el nomenament de l’exministre Soria al Banc Mundial ha calgut que tota l’oposició s’indignés, que fos notícia continuada de portades, que es demostrés que havien actuat amb mala fe anunciant-ho just després de l’intent d’investidura, que es confirmés que havien mentit disfressant-ho de concurs lògic quan era un endoll en tota regla i, sobretot, que càrrecs del mateix PP ho critiquessin en públic. Una indecència que no se’ls hauria ni d’haver acudit necessita un escàndol majúscul perquè no avanci. I encara es fan enrere amb una sobreactuació de dignitat, cert victimisme lamentable i sense cap disculpa, al·legant que ho fan per la desproporció amb què s’ha tractat el cas. Desproporció, la seva: aquesta pèrdua total de contacte amb la realitat, l’ètica, l’estètica, la gimnàstica i la magnètica.

El problema és que ni ho podem celebrar com una gran victòria, tot i l’excepcionalitat, mentre Fernandez Díaz continuï sent ministre, per posar un exemple a l’atzar. I el problema és que no podem permetre que sigui aprofitat per treure pit de bona voluntat de res, sinó de retirada forçada i del tot involuntària. Ahir llegia en un titular generós que Rajoy agafava aire després de la renúncia de Soria i pensava: però quin aire? Si algú que et volia fotre la cartera, després que el rodegin trenta testimonis i estigui a punt d’arribar la policia i vegi que no té cap escapatòria, te la torna, ¿li has de donar les gràcies i aplaudir-lo per la bona conducta? Quan una indecència s’atura només perquè l’onada d’indignació és imparable mentre el mateix govern aprofita que ens té distrets amb aquest cas per mantenir escàndols tant o més grossos, no som davant de cap prova de regeneració, sinó de la confirmació que la degeneració és absoluta.