A la coral on canto encetem repertori, i entre les cançons triades hi ha la famosa i encantadora cançó Bon dia, d’Els Pets. Fem una primera repassada a la lletra i ens trobem una estrofa que diu: “Nens xisclant, olor de pixum de gat, / veïnes que un cop has passat et critiquen. / Gent llençant la brossa d’amagat / i un retardat que amb ulls burletes et mira”.
Immediatament hi ha alguns companys que fan cara d’angúnia i proposen que caldria canviar la paraula retardat. Hi ha algunes idees i sembla que acabarem dient despistat. No en vull fer un motiu de polèmica, però el fet és que aquesta anècdota es produeix justament quan hi ha un debat encès sobre la possibilitat de corregir alguns textos de Roald Dahl per ajustar-los a la correcció política. Tot plegat fa que comencem un debat sobre aquesta qüestió.
Com sabeu, l’editorial britànica Puffin, que publica l’obra d’aquest meravellós autor de literatura infantil, ha decidit analitzar les seves novel·les i anar rectificant alguns adjectius que semblen poc adequats perquè els llegeixin els nens del nostre temps. I ni tan sols es tracta de paraules tan evidentment superades com retardat: parlem de definir un personatge gras com a “enorme” en lloc de “gras”. La decisió de Puffin ha provocat un clamor en contra d’aquesta mena de censura, fins al punt que han estat obligats a rectificar.
Per la seva banda, el Grup 62, que publica Roald Dahl en català, ha comunicat que els joves lectors catalans podran llegir l’obra de l’autor de Charlie i la fàbrica de xocolata tal com ell la va escriure. El mateix han fet els editors espanyols i francesos, gràcies a déu.
El cas de Roald Dahl, però, no és únic. En molts països s’ha engegat una croada a favor del políticament correcte que es veu amb cor de revisar des d’aquesta perspectiva obres que van ser escrites en una altra època, en altres conjuntures i des de models educatius diferents.
La intenció dels moralistes és eliminar de les obres de ficció –el terreny de la llibertat!– qualsevol referència a l’aspecte físic, la raça, la salut mental o la violència. Ni tan sols estic d’acord que els escriptors contemporanis hagin d’estar subjectes a aquesta correcció, però mirar de corregir les obres que van ser escrites segles enrere em sembla una autèntica bajanada.
Us imagineu Huckleberry Finn o Pippi Langstrum sent políticament correctes? Quin avorriment! O el llop de La Caputxeta sent amable amb l’àvia, o la bruixa de Hansel i Gretel fent servir el forn de llenya només per fer-hi galetes...
El risc que la bona idea de respectar les minories esdevingui una eina a favor de la fiscalització de la llibertat de creació és evident. I sembla que el mateix Roald Dahl ho veia venir: fa poc s’ha publicat una gravació on l’autor de Matilda assegura que ha advertit als seus editors que no permetrà que canviïn ni una paraula dels seus textos.
I tot això passa mentre exposem els nostres infants a tota mena de violències o mentre permetem que ningú s’esforci gaire, simplement, perquè s’enganxin al plaer de la lectura. Quin món!
