Finalment, després de molts retards, el ple del Parlament començarà la propera setmana a tramitar la reforma de la llei de correbous.
Aquesta proposta és més aviat tímida. No pretén pas acabar amb els correbous, sinó només amb tres de les seves modalitats més cruels: els bous embolats, els capllaçats i els bous a la mar. Fer foc a les banyes dels bous. Lligar-los el cap amb una corda mentre se’ls fa a córrer entre una gentada. Incitar-los a envestir perquè caiguin al mar.
Per a alguns catalans, especialment els de Terres de l’Ebre, aquesta tradició dels correbous se sent com a part de la seva identitat. Aquest sentiment ens l’hem de prendre seriosament en el debat que tindrem els propers mesos. Les tradicions són l’ànima de la terra, que diria Pau Casals.
Apartem, però, la idea que es tracta d’un conflicte entre el camp i la ciutat, o entre Barcelona i les Terres de l’Ebre. No pas. La crítica als correbous es troba també arrelada i articulada en aquell territori. La discussió és viva entre els ebrencs, i reflecteix, així, la de tota la societat catalana.
Les tradicions són l’ànima de la terra, però cal fer exàmens de consciència periòdics. El progrés ètic és incompatible amb l’acceptació acrítica de les tradicions. Una pràctica pot ser venerable i intolerablement injusta. Per exemple, si és sexista o racista. Llavors és el nostre deure reflexionar-hi i, si cal, redreçar la injustícia. Hem d’intentar reformar la tradició o, si és impossible, abandonar-la. Sense excepcions.
Tenim, a més, evidència incontestable que els bous embolats, capllaçats i a la mar suposen un maltractament greu per a aquests animals. Potser no estem acostumats encara a pensar en els drets i el benestar dels animals com una qüestió de justícia. Però ja toca fer-ho.
Ja toca donar a la terra una ànima més compassiva.