Si hem de reconstruir-nos, fem-ho bé
Aquesta pandèmia té inconvenients, evidentment. I portarà conseqüències greus per a l’economia i la vida de moltes persones. Però, sense ser titllat de frívol, voldria remarcar que se’n poden treure algunes conclusions positives i aprofitar l’empenta per fer coses. Una d’elles és la possibilitat de començar de zero en molts aspectes. Aprofitar aquesta mena de taula rasa que, en situació normal, ningú hauria tingut el coratge de plantejar.
Reformes a Espanya. Algú dirà que preocupar-se de fer reformes a Espanya és innecessari. Discrepo. Mentre no tinguem coratge democràtic per independitzar-nos –és a dir, que la majoria de catalans clarament vulguin la independència– hem d’intentar obtenir-ne el màxim de beneficis.
Espanya necessita reformes immediates. No parlo ara de les seves essències socioeconòmiques. Són massa segles i no crec que es canviïn ni a fum de sabatots. Parlo d’allò que regula l’estat. Bona part del malestar dels anomenats “països de nord” prové de les reformes no dutes a terme però compromeses quan es va rescatar la banca espanyola durant la Gran Recessió. Com que no es va arribar a intervenir Espanya totalment, no es van poder forçar les reformes que calien.
Ignoro si Pedro Sánchez té cap intenció de fer reformes en profunditat. Però no cal ser gaire espavilat per adonar-se que qualsevol intent de reformes profundes comptaria amb l’oposició ferotge dels actors afectats. Per una banda, els partits polítics de l’oposició. La mediocritat i la corrupció política han portat els partits a un radicalisme que preocupa, fins i tot, fora d’Espanya. I també s’hi oposaria allò que coneixem com a poders fàctics: els que viuen arrambats al poder regulador de l'Estat.
La bancarrota en què caurà Espanya arran del deute que haurà adquirit és una oportunitat d’or. Pedro Sánchez hauria de negociar la intervenció de la Unió Europea (UE) per fer les reformes que a casa seva no li permeten fer. Espanya només ha avançat quan li han imposat les reformes des de fora. El Banc Mundial l’any 1959 (Plan Nacional de Estabilización Económica) i les dutes a terme fins a la primera meitat dels 80 arran de l’adhesió d’Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea. Altrament, Espanya és incapaç de reformar-se.
Uns polítics intel·ligents aprofitarien l’avinentesa per negociar, a l’avançada, amb els socis europeus un pla d’ajudes lligades a un pla de reformes acordades i negociades. Quan Europa exigeix, Espanya calla. I per aquí hauria d’anar el suport parlamentari dels catalans.
Reformes a Catalunya. Mentre Catalunya no sigui independent, només pot aspirar a fer una cosa que, fins a la data, ha fet fatal: planificar l’estructura del seu PIB. I per començar ha de barallar-se seriosament pel finançament –les famoses balances fiscals–. Hi ha suport social –i més que n’hi haurà–. No s’entén l’escassa publicitat institucional d’un tema tan escandalós.
Aquesta pandèmia ha demostrat que tenim punts forts. La indústria s’ha mostrat versàtil, adaptant-se immediatament per fabricar aparells que no havia fet mai. La reputació dels nostres metges i dels centres biomèdics i de trasplantaments és internacional. El sector rural i la indústria agroalimentària és potent i no s’ha aturat. Tot això cal potenciar-ho. Però també es necessita deixar de promoure l’economia “gandula”. Aquella que demanda mà d’obra de baixa qualitat professional –tan mal pagada que ha de ser coberta per immigració mentre els nostres joves prefereixen buscar-se el futur fora–. Ja ho saben, parlo del turisme de masses i de la construcció. Pel que fa al turisme hem de deixar-nos d’eufemismes: turisme de qualitat vol dir turisme car –per què no turisme sanitari? per què no turisme rural respectuós?–. El turisme de qualitat low cost no existeix, és un oxímoron. I pel que fa la construcció, cal impulsar la renovació d’edificis i penalitzar l’obra nova. Afavorir la indústria d’energies renovables, etc. I tot això el govern català pot fer-ho. Penalitzar-ne uns i afavorir-ne uns altres.
Copiar les polítiques del Govern Basc no estaria malament. Ells, tot això, ho han sabut fer. I no tot és concert econòmic, no ens excusem més. Cal governar per als catalans sense pors. Es podria crear una taula reduïda d’experts no sectaris: empresaris, economistes... deixant-ne fora els polítics i les organitzacions subvencionades (patronals i sindicats). Limitada, on no hi hagués representació de tots, sinó només saber fer i planificació. El model socioeconòmic català de la Transició porta al desballestament general nacional del país. Ara tenim l’oportunitat de començar de nou en moltes coses. ¿S’optarà per una acció pensada en gran o, un cop més, triarem el camí restret i equivocat?