A les vuit, a Canaletes

Els efectes de la pandèmia sobre el turisme a Barcelona han estat devastadors, especialment al centre de la ciutat. Passejar per Ciutat Vella aquest estiu recordava l’ambient que hi havia a Barcelona a l’agost abans del turisme de masses, quan la ciutat quedava deserta de barcelonins. Carrers buits, poc trànsit, comerços tancats per vacances, museus amb més vigilants que visitants... A la platja de la Barceloneta, petits grups de veïns fent-la petar al vespre, amb les cadires plegables dutes de casa. La diferència més gran del paisatge actual és, segurament, la quantitat d’hotels i establiments de restauració amb les persianes abaixades i plenes de pintades. Bars, restaurants, hostals i hotels de diversa categoria tancats sense una data prevista de reobertura, ja que van néixer de la necessitat de donar resposta a la demanda d’una categoria concreta d’usuari de la ciutat: l’ocasional, el turista.

Fa anys que molts dels que estimem la ciutat de Barcelona hem evitat el centre. Mentre que en la nostra adolescència i joventut era el lloc de quedada habitual, i ens el sentíem nostre, en els darrers anys aquell espai, especialment a l’estiu, havia esdevingut gradualment un lloc de pas obligat tan sols per canviar de línia de metro o tren o de visita per reunions de feina. En altres moments de l’any, si tenies la sort de no trobar-te grans grups de turistes, encara podies assaborir l’encant del Raval, del Call, del Barri Gòtic... Per un instant, enmig del tràfec habitual, podies gaudir de “l’art de viatjar” que subratlla Alain de Botton, que no és res més que canviar la mirada i deixar-te dur pel sentiment de descobrir i redescobrir la ciutat. Tanmateix, el tipus de comerç i establiment (souvenirs, paella, samarretes del Barça) et recordava constantment que el seu públic era un altre: tu eres la intrusa.

Gradualment, molts barcelonins, tant els que resideixen a la ciutat com els que se’n senten, han anat canviant la seva relació amb el centre de la ciutat, tant pel que fa a la freqüència de visita i d’ús com a la identificació emocional que hi tenen. Costa posar data a aquest distanciament físic i emocional, però en tot cas és un procés força recent, una quinzena o vintena d’anys a tot estirar. Sens dubte, la política de descentralització dels barris i la millora dels equipaments culturals i d’oci de l’àrea metropolitana han fet també que la ciutadania freqüenti altres centres simbòlics, els dels seus barris i ciutats metropolitanes. Ja no baixem a Canaletes, quedem per fer un beure al carrer major o rambla del barri.

Què passarà amb el centre de la ciutat? ¿Esdevindrà un centre decadent com ha succeït en altres ciutats? ¿Podrà renovar-se amb un altre tipus d’activitats, més diverses? ¿Podrà atreure nous habitants, amb un habitatge més assequible? Evidentment, la resposta dependrà molt del que duri la pandèmia. Si només són uns mesos més, segurament Barcelona tornarà a ser un destí turístic tan atractiu com sempre. Però si s’allarga una altra temporada d’estiu, s’hauran de replantejar i decidir les millors polítiques públiques per assolir els objectius de la renovació. Durant els anys 80 i inici dels 90 es van dur a terme processos de renovació del centre que en van frenar la degradació existent. La construcció de nous equipaments culturals i l’esponjament urbanístic del Raval, per exemple, van ser elements clau per a la revitalització, alhora que gentrificació, en certes zones. És potser el moment, doncs, d’impulsar projectes pendents, com el de la Rambla.

Precisament les ciutats tenen la virtut, com recorda Saskia Sassen, de ser flexibles i incompletes: no són realitats immutables sinó que es poden anar adaptant als contextos canviants. Les transformacions urbanes recauen en l’impacte de les polítiques públiques però també en l’ús i identificació dels espais que en fa la ciutadania, ja sigui la resident habitual o la que es desplaça regularment a la ciutat. Resta pendent, doncs, de veure quins seran aquells locals que sobreviuran, que seran valorats i freqüentats, i si la població habita espais que havien estat desplaçats pel turisme. També caldrà veure si la ciutadania restableix la connexió emocional amb el centre de la ciutat i li dedica admiració i estima, recuperant la mirada del viatger a qui no li cal marxar.