Coronavirus: un repte global col·lectiu

El coronavirus SARS-CoV-2, que només fa unes setmanes molts ni coneixíem, ja forma part del nostre paisatge. El primer brot va aparèixer a finals del 2019 a la província de Wuhan (Xina), es va estendre cap al Japó, Corea, l’Iran, Europa, els Estats Units, i segueix expandint-se, donant lloc així a una pandèmia; és a dir, un problema de salut global.

Els virus necessiten un hoste per poder reproduir-se i, una vegada troben la cèl·lula vulnerable que poden infectar, ho fan i es multipliquen molt ràpidament. No és la primera vegada que els coronavirus infecten els humans. ja vam tenir el SARS-CoV-1 el 2003 a la província xinesa de Guangdong i el MERS-CoV, detectat per primera vegada el 2012 i que va afectar la península Aràbiga i la República de Corea. Per què, doncs, el coronavirus actual ha arribat fins aquí? Hem après que és perquè té una taxa de transmissió (la capacitat que un ciutadà en contagiï un altre) molt més alta que la dels anteriors, i perquè els ciutadans infectats sense símptomes són contagiosos. A més, com que és un virus que no coneixíem, encara és més difícil de predir com actuarà. Els epidemiòlegs que assessoren els governs intenten anticipar-se al virus a partir de l’observació del que ha passat en els països als quals els ha tocat primer. Així, sabem que la taxa de transmissió d’aquest coronavirus és molt elevada (cada infectat pot contagiar entre 2 i 3 persones) i, per tant, en un món global on canviem sovint i fàcilment de país i continent, implica que el coronavirus s’escampa molt ràpidament i es converteix en un repte de salut planetària.

Atès que no tenim encara una vacuna ni tractaments efectius amb antivirals, i assumint que probablement el virus infectarà un percentatge important de la població, el que necessitem és temps! Temps per endarrerir els contagis i així evitar el col·lapse del nostre sistema sanitari, i temps perquè els grups d’investigació aconsegueixin un tractament eficaç o una vacuna, i una manera més ràpida de diagnosticar-nos per saber-ho abans que tinguem símptomes. Això comporta un canvi de paradigma: hem de deixar de pensar en clau individual per pensar en clau poblacional. Els ciutadans deixem de ser importants com a tal, i passem a ser crucials com a col·lectiu. I això suposa un gran repte en una societat com l’actual, però és vital que fem aquest canvi. Ens hem de veure no com a possibles pacients sinó com vehicles de transmissió i, per tant, pensar en la població vulnerable abans que en nosaltres com a individus sans.

Necessitem el nostre sentit comú com a aliat. Estudis previs suggereixen que, dels individus infectats, un 85% poden o bé ser asimptomàtics o manifestar símptomes moderats, i un 15% seran casos severs o crítics que acabaran hospitalitzats (medium.com/@tomaspueyo ). En principi, aquestes xifres ens preocuparien però no ens alarmarien. Ara bé, si considerem que el virus té una taxa de transmissió de 3 (encara és difícil saber-la amb precisió), això implica que un ciutadà contagiat un dilluns pot convertir-se en més de 700 ciutadans contagiats al cap d’una setmana, dels quals almenys 7 hauran d’ocupar un llit. Per tant, només ens cal multiplicar: en l’escenari de tenir 1.000 infectats al carrer, les xifres d’ingressats superarien molt ràpidament la capacitat dels nostres hospitals. Hem de pensar que hi ha molts més contagiats dels que sabem per les xifres, ja que la manera que s’utilitza per diagnosticar ha anat canviant des de l’origen del brot fins ara. Al principi es diagnosticaven els pacients atenent els símptomes que tenien i, gràcies a la seqüenciació del genoma del SARS-CoV-2, ara podem diagnosticar tota mena de pacients (un altre avantatge d’invertir en investigació). A Europa encara no podem aplicar aquest tipus de diagnòstic precoç a tota la població com ha fet Corea; no estem preparats. El test de diagnòstic és sofisticat (la tècnica de la PCR) i per atendre tota la població es requereix una gran quantitat de reactius en un mercat global (pensem que tots els països volen adquirir aquests reactius) i un nombre d’equips molt alt. I encara no n’hi ha tants als nostres hospitals. Els coreans havien après del MERS-CoV que van tenir la dècada passada, i es van preparar per a una propera epidèmia. Així han aconseguit contenir l’expansió d’una manera molt eficaç diagnosticant els individus positius molt aviat i aïllant-los. Afortunadament, des d’ahir es disposa d’uns nous tests ràpids que ajudaran a accelerar els diagnòstics. Això anirà acompanyat d’un augment de les xifres de contagiats, però no vol dir que n’hi hagi més, sinó que aquestes xifres ens informen que som capaços de detectar-los.

Malgrat que tenim un sistema sanitari públic excel·lent (millorable, cert, però excel·lent), no té el múscul per assumir tants malalts severs o crítics en un interval de temps tan curt, i d’aquí ve que haguem de moure’ns poc i socialitzar menys (molt difícil en un país mediterrani) per evitar que es col·lapsi! Hem de ser molt cauts i prudents, vet aquí el repte com a col·lectiu. El sistema sanitari pot assumir un gran nombre de pacients però no un gran nombre de pacients crítics de manera sostinguda, per falta de llits a les UCI, respiradors, esgotament del personal sanitari, etc. Hem de pensar que, en aquest escenari, pacients amb altres malalties urgents tampoc podran ser atesos, i s’incrementarà la mortalitat de la població.

Una altra variable a considerar és que la política sanitària pot ser similar entre països que comparteixen un objectiu, però és difícil que sigui comuna degut a les diferències existents entre ells. Les polítiques sanitàries s’han de basar en les proves científiques però s’han de pensar en global, i han de considerar les característiques de la societat en què s’emmarquen: el sistema sanitari, la capacitat econòmica, el teixit productiu, els tipus d’empreses (pimes vs. grans societats), el comportament social dels ciutadans (mediterranis vs. nòrdics), etc., així com el seu impacte. Per tant, malgrat que Espanya i França han adoptat una política de xoc molt similar per l’objectiu comú de reduir la taxa de transmissió del coronavirus (Itàlia la deixo a part perquè, com que va ser el primer país europeu amb contagis, hi va haver l’efecte sorpresa), aquestes polítiques difereixen parcialment.

Cada dia prenem més consciència del repte col·lectiu global a què ens enfrontem, i no ens podem permetre oblidar-nos-en. Durant aquest dies de confinament intentem treure el millor de nosaltres amb iniciatives solidàries com pensar en solucions barates i ràpides de respiradors per a pacients (#cheapVentilators), concerts als nostres balcons, aplaudiments als que fan possible que seguim lluitant... No oblidem que aquesta vegada els ciutadans del món hem d’actuar com un sol col·lectiu, i pensar en tots. No ens entretinguem més: #JoEmQuedoACasa.