La pandèmia i el cervell (1)
Pandèmia és amb seguretat la paraula més pronunciada aquests últims mesos i evoca diferents sentiments en funció de qui la pronuncia... El personal sanitari, que l'ha viscuda en primera persona, la pronuncia amb respecte, unit a una sensació d'impotència i [esgotament?] reminiscent dels pitjors dies del covid-19. Els més joves, molts dels quals han tornat alegrement a la normalitat "d'abans", la pronuncien amb confiança, segurs que "no els tocarà". Les persones grans, amb una certa sensació d'indefensió. Els polítics la pronuncien com a excusa, argument i/o eina electoralista. Els científics amb la determinació de buscar causes i solucions, però també amb la por que les seves paraules es treguin de context o que les possibles troballes es facin servir amb fins equívocs o incorrectes. Cada interpretació està esbiaixada per les nostres experiències prèvies, perquè és així com opera el nostre cervell. I aquests biaixos cognitius han influït en l'evolució de la pandèmia.
Però què és un biaix cognitiu? Un biaix cognitiu és una interpretació errònia sistemàtica de la informació disponible, que influeix en com emetem judicis i prenem decisions. Són una espècie de dreceres psicològiques, simplificant el terme, que ens ajuden a prendre decisions ràpides, formes preconcebudes amb què interpretem el món, que poden distorsionar la nostra interpretació de la realitat i portar-nos a formar judicis erronis o inexactes. Així, tot i el consens acadèmic i científic, se segueixen expandint fake news sobre la possibilitat que el virus es creés en un laboratori, alimentant la paranoia i les teories de la conspiració i dotant la pandèmia d'un caràcter hollywoodià.
Un altre d'aquests biaixos és el biaix optimista, que ha imbuït en part de la població una sensació d'immunitat davant el virus. De fet, treballs recents revelen que la major part de les persones enquestades creuen que seran asimptomàtiques (especialment els joves), i pensen que el risc d'infectar o ser infectats és menor.
A mesura que la pandèmia del covid-19 avança, infligint grans danys tant a Europa com a tot el món, una altra epidèmia, no mortal però tot i així perillosa, s'estén de la seva mà: la desinformació. Les notícies catastrofistes s'emeten a totes hores i l'excés d'informació no sempre és assimilable. Tot això unit a la desinformació i els rumors generen conductes disruptives com prendre's la temperatura a tota hora, o distorsions emocionals, com ansietat i angoixa. Una altra conseqüència són les distorsions cognitives, amb repercussions fins i tot somàtiques, especialment en persones amb patologies mentals prèvies.
Malauradament, com reflecteix l'enquesta de percepció social de la ciència i la tecnologia, avui en dia les fonts d'informació científica solen ser les xarxes socials, i la meitat dels espanyols confien en les pseudociències. Aquestes dades reflecteixen la realitat d'una societat com l'espanyola que no va fer cas als científics desaprofitant setmanes o potser fins i tot mesos per preparar la pandèmia. Com és possible que els governs hagin persistit a ignorar aquestes evidències amb tal tenacitat? Potser en part per culpa dels anteriorment esmentats biaixos cognitius.
És evident que és complicat prendre decisions durant una crisi, i és cert que molt governs van optar per negar la importància del virus, o fins i tot van optar per silenciar aquells que van tractar d'alertar-los, com és el cas del Dr. Li Wenliang a la Xina. Però les crisis són també l'escenari en el qual s'erigeixen els grans dirigents, que fan un pas endavant i adopten les mesures necessàries, en molts casos impopulars, en benefici de la societat. Fins i tot encara que la societat en un primer moment no sigui capaç de veure-ho. Exemples de lideratge i determinació els han donat els governs d'Alemanya, Taiwan, Nova Zelanda, Islàndia, Finlàndia, Noruega i Dinamarca, tots ells liderats per dones.
Aquest article és la primera part d'una sèrie de dos articles de Mara Dierssen que es publiquen aquest cap de setmana a la secció de Debat de l'ARA
