Eurovirus i eurobons

Aviat farà tres mesos, quan el covid-19 encara era una notícia a la secció d’internacional de les pàgines interiors d’alguns diaris, vaig fer una xerrada sobre la urgència de fer front al repte que suposava la crisi climàtica. Els deia que no es tractava només de protegir el planeta Terra, sinó d’assegurar que pogués seguir sent el lloc on la nostra espècie continués vivint, i que calia alterar els nostres models de vida i de consum si volíem que quan fóssim 9.000 o 10.000 milions de persones això fos possible.

Un assistent al dinar, metge per cert, em donava la raó tot i advertir, però, que també calia estar molt atents a l’aparició un dia d’una epidèmia vírica per a la qual no estiguéssim preparats i que fos difícil de gestionar. Vaig pensar que segurament tenia raó, però que jo no hi entenia prou... Aquests darrers dies ho he recordat sovint, i per això vull compartir amb tots una reflexió d’àmbit europeu.

1. Europa no sap com tractar els virus. En el que portem de segle hem patit dues pandèmies, una de caràcter financer originada als EUA, i una de caràcter sanitari originada a la Xina. Tant l’una com l’altra s’han traslladat a Europa, infectant la primera els nostres bancs i l’altra els nostres ciutadans. Hem d’acceptar que en tots dos casos aquí han fet més mal, i la recuperació ha estat molt més difícil que en els països d’origen. Les repercussions econòmiques del 2018 han estat més importants i més llargues en molts països europeus que a Nord-amèrica. I ara les conseqüències humanes, i també econòmiques, m’agradaria equivocar-me però sembla que poden ser pitjors aquí que a la Xina. És com si els virus, vinguin d’on vinguin, agafessin més fortalesa quan ens arriben a nosaltres. Crec que els eurovirus no són pas més potents; crec que la raó és segurament una altra: que les defenses europees són més febles o que tenim menys armes per combatre’ls. Analitzant de forma superficial les competències econòmiques del govern americà i les sanitàries o polítiques dels xinesos sembla que és això. I això no vol pas dir que les hàgim d’envejar, sobretot aquestes darreres; però sí que hem de ser conscients de les nostres debilitats, tant per fer front a la crisi sanitària com a la posterior i segura crisi econòmica.

2. Unitat, pluralitat, participació, democràcia, equitat i solidaritat. La crisi de fa deu anys ja va posar en evidència les mancances en el disseny de la UE, i sobretot la debilitat que comportava haver deixat la feina a mig fer. És evident que estem construint un espai polític d’un caràcter inèdit que no té cap model de referència arreu del món i que, per tant, ens obliga a innovar i aprendre mentre es va fent. Això ho justifica només en part... M’atreveixo a resumir en aquestes sis paraules les línies mestres del que volíem fer i no hem acabat de fer. Cal que arribem a ser una unitat econòmica i política que pugui ser un dels sis o set grans poders globals del segle XXI. Si ho fem bé tenim tots els números per ser el tercer. En cas contrari, ens convertiren en un conjunt de petits poders residuals. Per això cal completar la unió comercial i la unió monetària amb la unió bancària, la unió fiscal i la unió política, que no vol pas dir un estat unitari com els del segle XIX, sinó un de basat en una idea federal. Cal una real transferència d’una part de les de competències dels antics estats nació en una doble direcció: cap a la Unió i cap a les regions i les metròpolis. Amb aquest disseny compatibilitzaríem la cerca d’un poder global i el manteniment de la pluralitat i la diversitat.

Cal que en cadascun d’aquests nivells territorials funcionin institucions polítiques democràtiques que permetin la participació dels ciutadans, que siguin eficients en la regulació d’aquells aspectes que corresponen a les característiques específiques de la seva diversitat, i que siguin coparticipants en l’elaboració de polítiques dels nivells superiors. La realitat del segle XXI és, sens dubte, la de les sobiranies compartides.

Cal que a tots els nivells de l’espai polític funcionin mecanismes que garanteixin a tots els ciutadans la igualtat de drets i d’oportunitats, i que posin límits i redueixin les desigualtats de tipus econòmic o social, per tal que tots els membres de la comunitat experimentin en el seu viure diari la protecció d’aquests mecanismes i no se sentin exclosos. En paral·lel és imprescindible que existeixi una solidaritat entre comunitats que permeti solucions comunes a dificultats conjunturals individuals.

3.Eurobons. No us estranyi el títol de l’article, que surt de la meva convicció que la polèmica al voltant d’aquests bons és molt més profunda del que pot semblar. Crec que segons com es resolgui posarà o no en qüestió el futur de la UE, que necessita urgentment una revisió i una nova empenta en el procés de la seva construcció.