Drets en temps d’excepció

L’estat de desorientació, paràlisi, temor, impotència i dolor generalitzats d’aquests dies encaixa a la perfecció en l’anomenada doctrina del xoc. En moments d’emergència, tenir cura de la vida és prioritari, i costa deixar espai per a la reflexió crítica. Malgrat les dificultats, però, hem de tenir present que l’articulació col·lectiva i l’estructuració d’alternatives polítiques que siguem capaces de teixir durant aquests dies d’introspecció distòpica predeterminaran els temps que venen. L’anàlisi des dels drets humans pot aportar algunes reflexions útils per al debat general.

Una primera qüestió a considerar és la fiscalització dels poders públics. La commoció derivada de l’aprovació del decret d’alarma ha fet que només alguns constitucionalistes hagin polemitzat sobre si, atenent a les restriccions de drets que conté, en realitat es tracta d’un estat d’excepció encobert. La concentració de poders que suposa, juntament amb el fet que no sigui recurrible davant dels tribunals, només en permet el control polític. La seva aplicació pràctica queda radiografiada en més de 250.000 propostes de sanció via llei mordassa i més de 2.136 detencions. El govern central s’està limitant a oferir explicacions logístiques sobre la crisi, però no està rendint comptes sobre l’impacte de les restriccions en els drets fonamentals, ni sobre les cauteles adoptades per evitar que es faci un ús abusiu d’aquestes restriccions. Bruno Latour descriu aquesta crisi com un assaig general de les que estan per venir, com la climàtica. Atès el risc de normalització de la governança d’emergència, com a societat haurem d’anar pensant en nous mètodes de control democràtic per a situacions de crisi i postcrisi.

La segona reflexió cal dedicar-la a la dimensió social de la situació que travessem. El virus no fa distincions, però la desigualtat social que ja existeix farà que tingui efectes discriminadors. Paul B. Preciado ha vaticinat que cada societat es definirà per la manera d’afrontar aquesta crisi. L’escassetat ens forçarà a adoptar decisions ètiques definidores, com quin valor donem a unes vides enfront d’unes altres. Les cruels conseqüències de les necropolítiques i del desballestament de l’estat del benestar imposen dues preguntes retòriques: 1) què/qui ha provocat que els sistemes sanitaris no puguin estar preparats per afrontar una pandèmia previsible, la gestió de la qual s’està sostenint a base d’heroïcitats personals?, i 2) per què altres malalties o factors evitables que estan provocant més morts que el coronavirus no estan sacsejant el món? L’actual crisi sanitària desembocarà en una crisi social d’un abast encara més gran. L’estat d’excepció quotidià en què viuen molts col·lectius privats de drets i de benestar s’està expandint a altres sectors, i això està provocant ruptures en el teixit social comparables als efectes d’un xoc tèrmic. L’etapa del reconeixement formal dels drets ha quedat obsoleta, i s’imposa passar a un nova etapa en què l’efectivitat dels drets pugui ser reclamada davant dels tribunals. Sense unes condicions mínimes de subsistència, cap sistema democràtic sobreviurà, ni serà plantejable l’exercici de cap dret fonamental. En un context d’interdependència, la pròpia dimensió dels drets -forjats en clau individual- haurà de reconfigurar-se en clau col·lectiva.

La tercera reflexió ha de referir-se a si l’estat nació continuarà sent el garant de l’efectivitat dels drets. La gestió de la crisi sanitària està reflectint la pèrdua de sobirania i les limitacions de les estructures clàssiques de poder. Els estats, en lloc de cooperar, s’aferren a la projecció d’una imatge de control i miren d’exercir poder allà on encara els en queda, adoptant mesures simbòliques però inútils com el tancament de fronteres. També han ressuscitat actors que crèiem extingits, com l’exèrcit, la presència amenaçadora del qual no se sap si està justificada pel que està passant o pel que pugui passar. Davant de la pèrdua d’autoritat moral dels estats, la militarització de la crisi sanitària facilita el disciplinament social, ja que interpel·la la població des del sentit del deure. La crida a la lluita contra un enemic invisible oblida que qui propaga el virus som nosaltres. Nora Miralles ha analitzat com la lògica bèl·lica ens encamina cap a l’assumpció del sacrifici personal i dels “danys col·laterals”. En lloc de fomentar mecanismes d’intervenció comunitaris, s’incentiva la por a l’altre i, pitjor encara, la delació, capil·laritzant el control fins a cada racó de la societat. Aquesta dinàmica facilita la impunitat dels abusos d’autoritat, però sobretot és contraproduent perquè neutralitza l’empatia i esquerda la noció de comunitat, dos vincles dels quals poden dependre moltes persones a qui l’Estat no està donant cobertura. Caldrà estar alerta, perquè l’estigmatització de certs col·lectius pot desembocar en rebrots feixistes.

Seguint amb la lògica del control, una quarta reflexió ens porta al monitoratge social. Els estats asiàtics estan venent com un èxit la reducció de la propagació del virus a través del control tecnològic massiu de la població. Com escriu Yuval Noah Harari, ja no es tracta de rastrejar ubicacions o clics sinó d’aplicar el big data a la salut pública per controlar l’individu “de portes endins”, accedint a manifestacions del seu cos com ara la temperatura. Byung-Chul Han ha explicat que els asiàtics han partit de la base que la privacitat s’ha d’adaptar al context i que, entre aquest valor i la salut, la població sempre prioritzarà la salut. A Europa el consens social sobre la privacitat sembla haver amortit aquesta temptació. El govern espanyol, de moment, ha autoritzat l’estudi de la mobilitat ciutadana basant-se en les dades de les operadores de telefonia (ordre SND/297 de 27 de març). D’altra banda, i com que l’anhel de seguretat precipita la cessió acrítica de dades, cal prestar atenció a les aplicacions de monitoratge de la salut, l’ús de les quals s’està incentivant aquests dies. Entitats com l’Electronic Frontier Foundation estan emetent diverses recomanacions a governs i ciutadans, tendents entre altres coses a revisar la temporalitat de la cessió de les dades, l’ús que se’n farà i el benefici per a la salut que reportarà. La present crisi marcarà un punt d’inflexió en el debat sobre privacitat i habeas data. Passada l’emergència veurem com ens ho fem per rebaixar el nivell de control tecnològic que s’haurà incorporat sense debat ètic ni polític. L’efectivitat dels drets ja no serà possible sense l’empoderament digital de la societat, que haurà de ser capaç de subvertir les eines de control de l’estat per fiscalitzar-lo a ell.

La darrera reflexió ha de referir-se a l’accés a la informació. Avui en dia, la sobirania es defineix més per l’acumulació d’informació, la concentració de coneixement i el maneig de l’estadística que no pas per les fronteres. En aquests moments de crisi, el maneig de dades sensibles s’ha de fer amb gran responsabilitat, però això no impedeix que ens qüestionem els criteris que guien la dosificació de la informació que s’està facilitant. ¿La restricció obeeix al fet que obtenir més dades és complex, i que es pretén fomentar la calma? ¿O bé és un intent de controlar la informació per bastir relats oficials, influir en la comprensió i la percepció de la situació i evitar la fiscalització de la gestió de la crisi? Cal meditar sobre si la millor manera d’obtenir la cooperació de la població passa per la restricció paternalista de la informació, o bé per mirar d’augmentar la confiança en les autoritats tot assegurant un flux constant d’informació contrastada i suficient que freni alarmismes injustificats i incentivi la corresponsabilització de la ciutadania. Aquestes dies ens estem adonant més que mai que el dret a la informació és condició sine qua non per a la presa de decisions personals i col·lectives. En l’època de la postveritat i les fake news aquest dret promet esdevenir una prioritat democràtica.

En suma, quan arribi la fi de l’emergència es precipitarà un moment decisiu en què el dolor acumulat i les propostes gestades durant aquesta paràlisi podrien catalitzar un canvi de paradigma. Algunes veus parlen fins i tot d’un nou contracte social. Llavors, però, els àmbits de poder ja estaran a punt per rellançar una versió adaptada del capitalisme i començaran a prendre decisions a un ritme vertiginós, cosa que farà difícil que reaccionem. Entre les claus de volta dels projectes polítics que es puguin plantejar hauria d’haver-hi l’obligatorietat legal i ètica d’uns llindars mínims en drets socials i sostenibilitat ambiental. Un projecte d’aquestes característiques hauria de bregar amb dues dificultats fonamentals: la seva implementació a escala global i la necessitat que el nord global redefinís la ciutadania com un conjunt indestriable de drets i responsabilitats, i renunciés a un estil de vida estructurat entorn al benestar material. Com diu Naomi Klein, aquesta crisi també conté la seva finestra d’oportunitat per a les esquerres, atès que evidencia la incapacitat del capitalisme d’assegurar la supervivència de la majoria. Els canvis i les alternatives que en altres moments serien esclafats per lògiques de poder, o que requeririen llargs processos de debat, ara poden ser considerats més legítims, convèncer nous sectors socials i ser adoptats d’un dia per l’altre. A la normalitat no hi hauríem de tornar, perquè la normalitat era la crisi.