Coronacions i anacronismes

Arran de la recent coronació de Carles III del Regne Unit, el diguem-ne progressisme retrospectiu i ahistòric ha viscut moments de gran visibilitat i autocomplaença: que si el passat esclavista de la monarquia britànica, que si l’explotació dels indígenes, que si l’espoli de l’Índia colonial... Un periodista de la televisió pública catalana arribà a utilitzar les seves xarxes socials per suggerir a les audiències, el dia 6 de maig, “mostrar indiferència” davant la transmissió de les cerimònies de l’abadia de Westminster i dels carrers de Londres, no fos cas que, si ho miraven, es deixessin contaminar per l’horrible passat genealògic del protagonista.

Anem a pams. Certament, la classe dirigent britànica (reialesa, aristocràcia, comerciants...) es beneficià durant segles de l’esclavisme a ultramar. Val a dir que Londres abolí el comerç d’esclaus –i la Royal Navy començà a perseguir-lo a través de l’Atlàntic– el 1807, i suprimí completament l’esclavitud el 1833. El Regne d’Espanya no ho va fer fins al 1886. D’altra banda, totes les monarquies, totes les societats europees de l’Era Moderna, van rendibilitzar aquell “negoci” infame. L’esplendor de Versalles seria inconcebible sense la riquesa que generaven les îles à sucre (Haití, Guadalupe, etcètera) treballades per esclaus. El mateix podríem dir de Portugal, o dels Països Baixos, o de Rússia, amb l’únic matís que allà els esclaus eren pagesos blancs i se’ls anomenava serfs fins al 1861. Per no parlar de l’economia de plantació al sud dels Estats Units fins a la Guerra de Secessió.

Però és que, si anem molt més enrere en el temps, ¿qui va aixecar les piràmides i els temples de l’antic Egipte? ¿I els grans monuments de la Roma clàssica? ¿I la Gran Muralla xinesa? ¿Obrers assalariats que treballaven un màxim de quaranta hores setmanals, eficaçment defensats per poderosos sindicats de classe? Tenim –la humanitat, vull dir, perquè també entre els africans, i entre els arabomusulmans, hi havia esclavisme– el passat que tenim, i voler-lo reescriure, ressignificar,a la llum dels valors del segle XXI resulta un joc absurd i contrahistòric.

El mateix podem dir de l’explotació dels indígenes com a treballadors forçosos, encara que no fossin tècnicament esclaus. Durant tres segles, la monarquia hispànica finançà el funcionament de l’estat, i els palaus i reales sitios, i la política exterior d’una gran, i després d’una mitjana, potència europea, no pas gràcies a la recaptació fiscal interna d’una Espanya poc poblada, pobra i endarrerida, sinó gràcies als metalls preciosos que arribaven dels virregnats americans (l’or asteca i inca, la plata mexicana o del Cerro Rico de Potosí), així com les riqueses agrícoles exportables a Europa. I bé, ¿qui extreia aquells metalls o conreava aquelles terres? Doncs, a les mines de la regió andina, indígenes obligats a fer-ho en condicions duríssimes, per mitjà de la institució de la mita; i als grans latifundis, uns altres indígenes explotats i semiesclavitzats pels encomenderos.

I sí, els imperis van espoliar les seves possessions, i el britànic –el més extens de la història–, naturalment, més que d’altres. Però n’hi ha prou d’haver visitat Venècia quan encara era possible per saber que, sobre el pòrtic de la basílica de Sant Marc, hi llueixen quatre cavalls de bronze de factura clàssica que provenen del saqueig de Constantinoble pels croats, el 1204. I també els marbres del Partenó conservats al British Museum o l’altar de Pèrgam exhibit al Pergamonmuseum de Berlín van ser saquejats, o espoliats, o bé obtinguts amb males arts per arqueòlegs i diplomàtics europeus. Ves a saber si, en cas d’haver restat in situ, haurien fet la mateixa fi que les antiguitats conservades al Museu de Mossul quan l'Estat Islàmic s’apoderà de la ciutat, el 2014.

Si tot allò (monuments, obres d’art, joies, cerimònies, institucions, museus...) que hom pot associar d’una manera o altra amb el colonialisme, l’esclavisme o l’explotació de mà d’obra indígena, ha de ser rebutjat, boicotejat o ignorat pels bons progres del primer quart del segle XXI, més val que els membres d’aquest distingit col·lectiu es recloguin a casa, tallin tota connexió amb l’exterior i s’amaguin sota el llit. Perquè costa d’imaginar què podrien fer, on podrien viatjar, de quin art no estrictament contemporani podrien gaudir, que no pugui ser relacionat amb les injustícies i els greuges del passat. Però si fins i tot el welfare state (estat del benestar) britànic engegat pel govern laborista d’Attlee a partir del 1945 es beneficià inicialment de les rendes d’un imperi ja en declivi!

Dit això, s’ha afirmat que la cerimònia de la coronació de Carles III va ser anacrònica. Absolutament! Aquest era el seu principal atractiu: poder veure des del sofà, amb tot detall i en alta definició, un ritu medieval concebut per ser vist per uns pocs milers de privilegiats. ¿Que no contemplaríem amb la mateixa atenció, si fos possible, el ritual de consagració d’un rei de França a la catedral de Reims, o la coronació d’un rei d’Hongria a Budapest (la darrera va ser el 1916), o qualsevol cerimònia de la cort de l’Egipte faraònic? L’historiador que subscriu, ja els ho confesso, no se’n perdria ni un segon.