La mort a Escòcia de la reina Elisabet ha acabat convertint-se un l’últim acte de servei de la monarca a la idea del Regne Unit. Milers d’escocesos han sortit als carrers a donar l’últim adeu al pas del fèretre, de manera silenciosa i continguda, en la tradició del millor capteniment britànic.
I hem vist Nicola Sturgeon, la primera ministra independentista, recordant Elisabet com la reina dels escocesos i dirigint-se al nou rei per renovar el suport a la Corona, en un acte al Parlament escocès al qual Carles III ha assistit vestit amb la faldilla escocesa.
Tot plegat és el resultat no només de la simpatia que Elisabet ha conreat entre els escocesos a còpia de passar els estius a Balmoral, sinó d’una qüestió de legitimitats i de reconeixement polític i cultural de la diferència, que la Corona britànica s’esforça a respectar pel seu propi interès.
El 2014, David Cameron va demanar al Palau de Buckingham un gest a favor del no al referèndum d’independència (“N’hi hauria prou que la reina aixequés una cella”, va dir). Tot el que va fer Elisabet va ser dir-li a un feligrès que sortia com ella del servei religiós de diumenge que els escocesos pensessin detingudament en el seu futur. Dies més tard, la casa reial va negar “categòricament” que la reina hagués volgut influir en el resultat dient que “la imparcialitat constitucional de la sobirana és un principi establert de la nostra democràcia”. Però el no va guanyar.
Si algú intentés traslladar aquest mirall a la realitat catalano-espanyola, esclataria trencat en mil bocins.
